Fa uns dies nos desdejunàvem en una nova notícia que posa de manifest la situació de diglòssia que patix el valencià. Segons l’informació publicada pel digital La Marina Plaza, el tinent d’alcalde i regidor de Gata de Gorgos Jaume Monfort ha fet públic que el passat 6 de decembre rebé un tracte «discriminatori» per part d’agents de la Guàrdia Civil, per dirigir-se ad ells en valencià. Segons s’indica en este digital, Monfort va ser interpelat en expressions com «Háblanos en español. La Constitución no nos obliga a que te entendamos en valenciano», i va ser identificat «por falta de respeto a la autoridad porque nos está hablando en valenciano», lo qual resulta d’un anacronisme preocupant.
És ben cert que la Constitució Espanyola, en el seu artícul 3 (punt 1) diu que «El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conéixer-la i el dret a usar-la», pero la majoria obliden que en el mateix artícul 3, en el seu punt 2 s’afirma «les demés llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acort en els seus Estatuts». El nostre Estatut d’Autonomia només indica, en el seu artícul 6 (punt 2), que «L’idioma valencià és l’oficial en la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l’idioma oficial de l’Estat. Tots tenen dret a conéixer-los i a usar-los i a rebre l’ensenyança del, i en, idioma valencià.». Es dir, els valencians tenim dret a usar el valencià en la Comunitat Valenciana, pero cap ciutadà espanyol o valencià té l’obligació de parlar-lo (o entendre’l). No obstant això, en el mateix artícul 6 de l’Estatut Valencià, s’indica «Ningú podrà ser discriminat per raó de sa llengua».
¿I qué passa en la relació d’un ciutadà en les administracions públiques, que inclouen als cossos de seguritat de l’estat?
Com en tot en esta vida, el trellat s’hauria d’impondre. Un valencià o valenciana té dret a expressar-se en valencià en la seua vida quotidiana en tot el territori valencià, i esperar un tracte en la mateixa llengua per part de l’administració. Pero la cara de l’administració sempre la posa una persona, que hauria d’estar capacitada per a atendre-nos en valencià, pero que en la pràctica no sempre ho estarà, o se sentirà segura expressant-se en esta llengua. En eixe cas, i en deferència a una persona, podem renunciar a eixercir el nostre dret per a facilitar la comunicació (al igual que podem, al mateix temps, formular una queixa a l’administració en qüestió). Lo que no és admissible de qualsevol manera és que, front a una persona en l’eixercici dels seus drets, un servidor públic responga en exigències injustificades i en actituts més pròpies d’una etapa feliçment superada que d’una societat respectuosa del sigle XXI.
Pau Rius