Imaginen vostés la situació següent: porten anant més de dos décades a l’estadi del seu equip de fútbol, a fruir de la passió del deport, i, per qué no dir-ho, a voltes també a patir; i estan acostumats, és lo normal (ya diem que fa més de dos décades que és aixina), a que la megafonia i els anuncis que es fan a través d’ella siguen en valencià; pero un bon dia comença una temporada nova i la cosa canvia. La veu oficial de l’estadi ya no parla l’idioma autòcton de Valéncia, la llengua materna de la major part del públic que l’ompli: ha deixat de fer-ho.

Perque la “parròquia” de Mestalla és essencialment valenciaparlant, venguda de la Ciutat pero també, provablement de manera majoritària, de molts pobles de tot el territori valencià. I tots els valencianistes, tinguen el valencià o el castellà (o els dos) com a idioma propi, parlen valencià en facilitat o no el parlen en absolut, senten la llengua valenciana com un factor inseparable de la seua identitat, com puga ser la Senyera o el rat penat. De fet, com en les Falles, els Milacres de Sant Vicent o el Tribunal de les Aigües, l’estadi del Valéncia CF sempre ha segut un santuari per a la llengua valenciana: un lloc a on, siga la que siga l’época a que nos remontem, mai els valenciaparlants han hagut de canviar de llengua per a comunicar-se.

Esta situació és la que s’està vivint en l’estadi de Mestalla, el del Valéncia Club de Fútbol (no és inapropiat remarcar-ho) des de que arrancà la temporada en el Trofeu Taronja. ¿Quines són les raons? Se desconeix. Pero sí se pot afirmar que ha hagut una reacció de contrarietat per part de molta gent. Persones que veen en normalitat que s’utilisara el valencià, de colp i repent el veren desaparéixer per complet de la megafonia de l’estadi. Esta situació ha propiciat reaccions diverses: des d’una plataforma que començà a arreplegar firmes per a que el valencià torne a Mestalla, fins a filials regionals de partits polítics que troben “inacceptables” les crítiques, i que afirmen que ningú pot demanar a l’entitat deportiva en quin idioma oficial té que parlar als aficionats.

La postura de L’Observatori és clara: no demanem al club que parle una llengua o una atra, lo que demanem, lo que té trellat, és que si fea més de vint anys que la megafonia parlava en valencià (també ho fea en castellà), ara continue fent-ho. I que parle el valencià de tots, el que parlen els aficionats valencianistes: sense artificis. Perque no hi cap de raó per a no fer-ho, i perque seria un desgavell que l’entitat valenciana més coneguda en el món no parlara la llengua autòctona del poble valencià.

En tot el revol que l’assunt ha provocat, recentment el nou speaker del club ha eixit al pas declarant que en els partits parlarà en valencià ya que “no hi ha ningun canvi de criteri respecte a la llengua” i que generalment s’expressarà en valencià, excepte quan haja d’improvisar, que ho farà en castellà “perque es conduïx millor en eixa llengua” (https://www.eldiario.es/cv/Valencia-CF-defiende-generalmente-valenciano_0_803519910.html). A lo millor haguera segut més congruent que l’encarregat de parlar en l’estadi del Valéncia CF als aficionats del Valéncia CF, parlara en soltura les dos llengües oficials dels valencians. Pero a soles és una idea.