Hola, voldria que explicareu com s’escriu correctament “playa” en valencià. En el col.legi m’ensenyaren que s’escrivia “Platja” pero he vist també escrit “plaja”. Gràcies!!

Adrià.

Una de les paraules del valencià que conté el sò postalveolar africat sonor (que es transcriu en el símbol [ʤ] segons l’Alfabet Fonètic Internacional), molt d’actualitat donades les dates estiuenques que acabem d’encetar, és plaja. Aprofitem que hem rebut un dubte a través de la web sobre l’escritura de plaja per a revisar la problemàtica que hi ha darrere de l’escritura d’esta i les demés paraules que contenen este sò.

L’aplicació al valencià de la normativa catalana de Pompeu Fabra (1913) que formulen algunes de les propostes ortogràfiques per al valencià publicades a lo llarc del sigle XX, com les “Bases per a l’unificació de l’ortografia valenciana” (1932), o la “Gramàtica Normativa Valenciana” (AVL, 2006), ha introduït en l’escritura del valencià una complexitat innecessària, conseqüència d’una mala intepretació etimològica d’algunes de les paraules que actualment contenen el sò postalveolar africat sonor [ʤ].

El sò postalveolar africat sonor [ʤ] del valencià general apareix en paraules com pujar, veges, colege, correja o plaja, i essencialment és el mateix de la J anglesa en James o joke, o de GI en l’italià orologio.

No obstant, el català, ademés d’eixe sò africat [ʤ], presenta el sò fricatiu [ʒ], que és el mateix de la J francesa en Jean o Dijon. Aixina, l’ortografia catalana reserva els dígrafs TG/TJ per al sò africat, i les lletres G/J per a escriure el sò fricatiu, i per això diferencia pujar o vegis (en pronunciació fricativa) de mitges o platja (en pronunciació africada).

Pero eixa distinció no apareix en valencià general, que les pronuncia totes africades. És cert que en la llengua antiga existien certes paraules que, per etimologia, s’escrivien a voltes en una T davant de la G o la J: viatjar, metge, fetge (hui viajar, mege, fege). Alguns estudiosos han senyalat que esta pràctica devia d’indicar una molt antiga geminació [ʤʤ] o [dʤ] en la pronunciació de la palatal africada sonora, si be en la llengua clàssica ya es feen rimar paraules escrites de manera vacilant en TG/TJ i J/G, lo que vindria a indicar una pronunciació idèntica a l’actual.

Eixa puntual geminació o pronunciació doble, que en uns casos concrets pogué existir i evolucionà, ya en valencià migeval, a [nʤ] (com llotja > llonja o rellotge > rellonge), en els demés casos fa sigles que desaparegué de la llengua parlada i escrita, per lo que la normativa de la RACV no considera correcte l’us de l’arcaisme ortogràfic TG/TJ en l’escritura actual. Manco encara, en paraules que en el valencià clàssic mai portaren eixa t, i en les que tampoc se justifica la seua presència per l’etimologia llatina, com desijar, mija, llejos, pijor, correja, plaja, etc.

Inclús en el valencià més septentrional, en el que penetra el sò fricatiu [ʒ] propi del català, este es generalisa a tots els casos, de manera que inclús en aquells que etimològicament deriven de paraules en TG/TJ en valencià antic, se pronuncien de la mateixa manera que els demés: fege, pronunciat [féʒe] o [féi̯ʒe] en lloc de [féʤe], lo que també fa innecessària la seua diferenciació a nivell ortogràfic.

Efectivament, si revisem l’història lliterària del valencià comprovem que la forma plaja se registra ya en els primers escrits en valencià, continua en els clàssics del Sigle d’Or i desemboca en els autors renaixentistes.

• “si en alcun port o plaja dins lo dit regne della”. Anònim. Llibre d’establiments i ordenacions de la ciutat de Valéncia. 1296
• “dit pati es en la plaja de la dita ciutat, attenens”. Anònim. Manual de consells de la ciutat de Valéncia. 1326
• “regatejant al port qui és plaja de Terragona, e les gents”. Jaume I. Llibre dels feits del rei en Jaume. 1380
• “de leny qui sera en plaja o en port o en”. Anònim. Llibre del Consolat de Mar. 1385
• “cuyd·haver port en la plaja deserta”. Ausias March. Poesies. 1425
• “james era stada en la plaja oriental tan aspra”. Joanot Martorell. Tirant lo Blanch. 1490
• “tantes fustes que cobrien la plaja de la mar”. Pere Antoni Beuter. Primera part de la Història de Valéncia. 1538
• “vingueren set galeres a la plaja del Guerau y sa magestat”. Pere Joan Porcar. Coses evengudes en la ciutat i regne de Valéncia II. 1585
• “qu’en la plaja desembarquen”. Constantí Llombart. Poesies valencianes. 1872
• “mes deixa-nos en la plaja”. Teodor Llorente. Viaje nupcial. 1907
• “I si em dones la plaja del descans”. Xavier Casp. ¿On vaig, Senyor?. 1983

Com s’ha indicat, existix una divergència en el tractament gràfic d’este sò entre la proposta ortogràfica de Fabra (i les seues aplicacions per al valencià), i la normativa valenciana de la RACV (1979), que manté les directrius de les normes de 1914. Mentres que la normativa de Fabra postula la representació gràfica d’este sò a través 4 grafies diferents (TG/TJ, G/J) atenent a la fonètica del català oriental, la proposta valenciana de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana simplifica l’escritura d’este sò, d’acort en la fonètica general actual del valencià, a només dos grafies (G/J).

Aixina, mentres que la normativa catalana escriu corretja, jutge, pitjor, pero jornada, origen, vegis, pujar, per representar dos pronunciacions diferents en català, en la normativa valenciana es simplifica l’us a dos grafies: correja, juge, pijor, jornada, orige, veges, pujar, per pronunciar-se totes de la mateixa manera.

Esta aplicació de l’ortografia catalana al valencià oficial està escomençant a tindre efectes negatius sobre la fonètica del valencià. Aixina, no és gens estrany sentir a parlants (generalment els que han adquirit el valencià a través del model vehiculat en l’ensenyança oficial, o a personalitats de l’àmbit públic, i inclús a presentadors de la TV pública valenciana) fer malabarismes per a conseguir realisacions que marquen una incorrecta pronunciació d’eixa T en paraules com “lleTjos”, “plaTja” o “miTja”; o per una atra banda, també incorrectament, pronunciacions de G/J com si fora una y: “puYar”, “Yaume”, “Yordi”, maYor”, etc.

Per tant, prenint com a màxima que tot sistema ortogràfic és una convenció que busca reflectir de forma eficient la fonètica, atenent ad esta realitat fonètica del valencià, respectant la tradició lliterària consolidada a través dels sigles, i buscant la major simplicitat i efectivitat del sistema ortogràfic valencià, la Gramàtica de la Llengua Valenciana de la RACV indica:

El sò postalveolar africat sonor [ʤ] se representa per mig de les lletres g i j, d’acort en les següents normes:

1. S’escriu g davant de e, i: gentola, taronges, correger, dumenge, fege, giner, regirar, miges, solage, privilegi, colege, llegítim.
   Per excepció, escrivim j- davant dels grups –ecc- i –ect (objecció, objecte, adjectiu) i en una série de paraules, principalment d’orige grec o hebreu (jerarquia, jeroglífic, Jeroni, Jeremies, Jesús, Jericó, jesuïta, Jerusalem, Jehovà), pero també en préstams amprats a unes atres llengües (jersei) i inclús en algun vocable derivat del llatí (majestat).
2. S’escriu j davant de a, o ,u: jagant, taronja, purnejar, plaja, jònec, joguet, mijos, junc, aljup, judeu.

BIBLIOGRAFIA:

• Documentació formal de l’ortografia de la llengua valenciana (Acadèmia de Cultura Valenciana, 1981)
• Nova Gramàtica de la llengua Valenciana (Real Acadèmia de Cultura Valenciana, 2015)
• Gramàtica Normativa Valenciana (Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2006)
• “Corpus Informatitzat del valencià” (AVL)
• Diccionari Català – Valencià – Balear (Alcover-Moll, edició on line)