Des de bé xicotet he sentit a mon pare (nascut en Sollana, criat en Alginet, tota sa vida en Valéncia) dir «tràngol» per referir-se al pas per una situació difícil (p. ex. una mort en la família) o complicada de resoldre. Però al Diccionari Normatiu de Valencià diu que no existix en valencià, que hem de dir maror o dificultat. El DCVB si contempla esta paraula. Podeu dir-me i justificar-me si tràngol és correcta o no?

Gràcies,
Vicent

La forma tràngol és pròpia d’algunes zones de Catalunya i Eivissa. L’equivalent en valencià és maror, ya no soles en el seu significat de dificultat, sino també en el significat de “mar moguda sense arribar a ser mar grossa“. No la trobem tampoc en la documentació antiga, per lo que no se tracta s’una forma que haja existit i que hui en dia s’haja perdut. La primera volta que hem pogut constatar-la en valencià és en 1919, en “La botiga dels llibres vells” de Jesús Ernest Martínez Ferrando, segons l’edició de 2001 a càrrec de l’editorial Bromera.

Tanmateix, tot considerat el text breu i aparentment anguniat de la carta, em va semblar que havia d’acudir a la cita, prescindint d’escrúpols i prejudicis. Qui sap en quina mena de tràngol es veia ficada? Qui sap quin estrany perill l’amenaçava?

Com podràs comprovar, tant en este text com els atres del sigle XX que inclouen la paraula, tenen un alt contingut de lèxic que pertany a unes atres zones del diasistema i no al valencià (tanmateix, anguniat, escrúpols, prejudicis, mena, tràngol) que nos poden confirmar que és una paraula d’introducció recent en la llengua valenciana i que no li és pròpia.

El mateix DCVB no l’arreplegla en territori valencià i soles dona per a la seua fonètica: tɾáŋguɫ. Les zones en les que diu que existix són: Empordà, Costa de Llevant, Costa de Ponent, Vendrell, Camp de Tarragona, Tortosa i Eivissa.