Hola, el meu dubte es com es diu realment acostumbrar en valencià, ya que yo sempre ho he dit aixina i atra gent diu acostumar, gràcies!

Esther

La forma correcta en valencià sería acostumar, com has pogut oir. Esta forma deriva de costum (del llati vulgar costūmen, variant de consuetūdĭne). La forma acostumbrar se forma sobre la paraula costumbre (del mateix etim que costum), que es el resultat que dona en castella. Per lo tant, la forma que dius es un clar castellanisme. Consultant la documentacio classica, voras que apareix unicament en documents molt recents quan moltes formes valencianes han segut desplaçades per les castellanes. En canvi, la forma patrimonial acostumar abunda en la documentacio classica i contemporanea:

• acostumat de beure per tavernes per moltes de vegades axi com a tafur, e que·s despulla a yoch. Llibre de la Cort del Justicia de Valencia, 1280.
• O foll·Amor!, les dolors costumades | venen, per temps, que no donen congoxa. Ausias March, 1425.
• Acostumava | taula bastida | he ben fassida, | no quaresmal, | mas de carnal. Jaume Roig. Spill, 1460.
• mas era’m oblidat de dir aquella devota oracio que yo acostume cascuna nit de dir. Joanot Martorell. Tirant, 1490.
• passats los nou mesos que comunament les dones acostumen portar los fills seus. Isabel de Villena. Vita Christi, 1497.
• lo carro davant dels bous com acostuma, perque estigué tant llunt que feren penjolls. Lluïs Galiana. Rondalla de rondalles, 1769.
• Pera doblar el meu mal, | acostumats els amics | á vóre·mos desde chics, | com la córda y el pual. Eduard Escalante. Cheròni y Riteta, 1872.

En menor mida tambe apareix el sinonim avear:

• com cert es que, puix no haveu aveat de dejunar, affanys dona lo dejuni. Sant Vicent Ferrer. Quaresma, 1413.
• no en roci, | mas en polli | no gens domat, | ni aveat | a dur cabestre. Jaume Roig. Spill, 1460.
• pera ques aveen a saber guardar les regles de les conveniencies. Constitucions del Estudi General de Valencia, 1611.
• no fon part per a que la fadrina —aveada a certes comoditats de ciutat— deixara d’estranyar el llit. Rafel Altamira. La Terreta, 1930.
• ¡I això que està aveat a empinar el colse! Maximilià Thous Orts. El dragó del patriarca, 1931.