Hola, una coseta, me pregunten per l’història de la cedeta, si era una c trencada com una c i un palet trencant-la i ara s’ha convertit en una ç en el rabet, o si la ç ve de fa poc temps o de molt. ¿Prodríeu aclarir-ho? Gràcies.

Miguel

La Ç, nomenada cedeta o ce trencada, és la mateixa lletra C de l’alfabet valencià, procedent del llatí, modificada per un signe diacrític quan va davant de A, O, U i a final de sílaba. Se pronuncia [s] sorda en tots els casos.

L’orige d’esta grafia es troba en l’evolució del llatí cap a les llengües romàniques. En llatí clàssic, la lletra C es pronunciava sempre [k], tant si anava davant de A, O, U com si anava davant de E, I. Aixina, centum (cent) se pronunciava kentum.

Pero esta C, en contacte en E, I, en el llatí vulgar parlat escomençà a derivar primer cap a un sò [kʲ], que més tart evolucionà a [ts]. Per eixemple, la pronunciació de centum evolucionà de la següent manera: kentum > kʲentum > tsentum.

Esta pronunciació [ts] escomençà a aparéixer també en uns atres casos, per evolució de la T davant de I + vocal: fortia > fortsa (hui força), platea > platia > platsa (hui plaça).

En l’escritura visigòtica escomençà a usar-se un signe, la zeta visigòtica, consistent en una lletra Z que portava damunt una C chicoteta. En els usos dels sigles posteriors, la C anà fent-se més gran i la Z més chicoteta (cedeta, de zeda, nom que es gastava també per a nomenar la lletra Z), fins a convertir-se en un menut signe o coma, conformant aixina la lletra Ç.

L’us d’esta lletra Ç, ya en els sigles XII-XIII, se generalisà en els incipients usos escrits dels romanços valencià, català, occità, francés, castellà, gallec, portugués, aragonés…, precisament per a diferenciar eixe sò [ts] del sò [k] que continuava conservant la C en la majoria de casos.

Aixina, en valencià s’escrivia peça, plaça o força, com en castellà pieça, plaça, fuerça, o en portugués peça, praça, força, per a reflectir eixa pronunciació [ts].

Pero este sò continuà evolucionant, de manera que en la majoria de romanços occidentals (valencià, català, occità, francés o portugués) el sò [ts] de paraules com força, plaça o cent passà a pronunciar-se simplement [s] sorda, tal com continuem fent en l’actualitat. Este canvi fonològic acabà de completar-se en els sigles XVI-XVII.

En el cas del castellà, eixa mateixa evolució [ts] > [s] se donà també en les variants americanes, en les Canàries i en part d’Andalusia, aixina com en les variants valencianocastellanes de l’interior valencià, a on és tradicional el sesseig en paraules com capazo [kapaso] o cesta [sesta]. Pero en el castellà de Castella l’evolució de [ts] es produí cap a un atre sò, que en Alfabet Fonètic Internacional se denota en el signe [θ] i que correspon a l’actual Z del castellà peninsular en zorro o coz, o la C en cielo, escocer.

Davant d’esta situació, la RAE suprimí en el sigle XVIII el signe Ç de l’ortografia del castellà, substituint-la per Z per a que a soles reflectira la diferenciació del castellà peninsular entre [s] i [θ]. Lo mateix feu, ya en el sigle XX, la RAG per al gallec, per haver-se donat una evolució similar en la major part del seu domini llingüístic.

En valencià actual, com en portugués, en occità o en francés, continuem usant la Ç per etimologia, per a que la C adopte el sò [s] que ya té davant de E, I (com en cent, ací) quan se troba en qualsevol atra posició. Açò és, davant de A, O, U (plaça, açò, forçut) o a final de sílaba (atroç, feliçment). Les úniques paraules en valencià que escomencen per esta lletra són els monosílaps ça (antiga forma adverbial en el significat de ací) i ço (variant antiga de açò i de l’artícul neutre lo), les dos hui en desús.

Per això mateix, si es busca una paraula en el diccionari que conté Ç, s’ha de buscar com si tinguera una C normal, apareixent a continuació d’esta en cas de que siga l’únic caràcter que diferencia una paraula de la següent.

Com a curiositat, indicarem que en la població aragonesa d’Aiguaviva, fronterera en la comarca valenciana dels Ports i a on els seus habitants afirmen espontàneament parlar valencià, se dona la circumstància de que pronuncien la C i la Ç com en castellà no sessejant, en paraules com celles, cistella o falç.