La forma servici procedix del llati servĭtĭu, la terminacio llatina -itiu donà en valencià -ici, com podem vore en els següents eixemples:

• inĭtĭum > inici
• exercĭtĭum > eixercici
• hospĭtĭum > hospici

Esta es l’evolucio culta i normal del sufix llati -itiu o -itium.

Efectivament en els nostres classics i obres mes antigues apareix documentada la paraula servici, com per eixemple:

• “tot ço que yo he ne poria haver metré a en vostre servici” Cronica de Jaume I.
• “Es tengut de fer tots servicis que pertanguen a la nau”. Consolat de Mar.

La forma servei tambe apareix en la llengua antiga, sent una evolucio vulgar de servĭtĭu que acabà no triumfant en terres valencianes i sí en Catalunya.

El valencià preferi la forma etimologica i l’evolucio culta del sufix llati -itiu i dona servici, que es l’unica forma existent en terres valencianes des de fa segles.

Per a ser mes imparcials s’ha de recordar lo que diu al respecte el Diccionari Català-Valencià-Balear de Mossen Alcover en l’entrada “servei o servici“:

La forma servei representa l’evolucio popular del mot, i la forma servici es un llatinisme (no un castellanisme) que ja apareix documentat en català en el segle XI: Del servici del Kastel et del puig. Document antic (1080-1095)

Els diccionaris valencians com el de Carles Ros de 1764 dona servici i servei; el d’Escrig-Llombart de 1887 dona servei com a forma antiga i remet a servici; el diccionari de Fullana nomes du servici; el diccionari de Ferrer Pastor remet servei a servici; el diccionari de la RACV nomes du servici; el diccionari de l’IIFV i el de l’IEC arrepleguen servici i la remeten a servei, lo que no deixa de ser un reconeiximent de la forma servici.