El dígraf CH és una grafia que té tradició en l’escritura valenciana de tots els temps, utilisada no solament en la lliteratura clàssica, sino també en la posterior fins a l’actualitat.

Apareix en numerosos escrits antics en el valor de consonant postalveolar africada sorda (la qual, d’acort en l’Alfabet Fonètic Internacional, se transcriu com a [t∫] ) , tant en posició inicial, com darrere de consonant o en posició intervocàlica. L’us de CH per a representar gràficament el fonema [t∫] s’originà en occità en l’Edat Mija; idioma en el que, com en valencià, continua tenint el mateix valor en l’actualitat.

Vejam eixemples concrets del seu us per part dels nostres clàssics:

• ANTORCHA:
  • “antorcha gloriosa feta de aquella… cera”. Vita Christi. 34.
  • “les enceses antorches de la claredat de…”. Vita Christi. Pròlec.
  • “menjaren en lo mateix loch ab multitut de antorches”. Tirant lo Blanch. c. 450
• CHAPERIA:
  • “ab robes de brocat e de chaperia”. Tirant lo Blanch. c. 430
  • “de chaperies, quinquilleries qui les consent sa part ne sent”. Spill, III, 1ª, pàg. 88
  • “gentil brodada, tota chapada de rojes flors”. Spill, I, 4ª, pàg. 31
• CHIC:
  • “ni com de la closca, lo chic caragol”. Procés de les olives. Pàg. 2, 1. 10.
  • “vehent aquell chiquet e sabent”. Vita Christi, I, c. 62.
  • “chich caganiu, sech, ronadiu”. Spill, I, 4ª, pàg. 35
  • “ni pendria espant del chich espay”. Roïç, O. C., pàg. 43, v. 340.
  • “agrans e chichs / y atots engeneral”. Trobes e Lahors. Pàg. 82, 1. 8.
• DESEMPACHAR:
  • “axi, desempachau i suplicau”. Vita Christi, c. 13.
  • “e, per lo desempachament de la dita casa”. Vita Christi. Pròlec.
  • “ab gran zel ha desempachada la justicia”. Vita Christi, c. 18.
• EMPACHAR:
  • “ni menys empacharnos de la sagrestia”. Procés de les olives. F. IIV, 1. 25.
  • “no empachen lo uiatge de la mia desigada libertat”. Roïç. O. C., III, 24.
  • “a un marchant, fonc empachat tots mos affes”. Spill, I, 2ª, pàg. 19
• FLECHA:
  • “tiraren una flecha”. Tirant lo Blanch. c. 67.
  • “e alli ab fleches balestes”. Tirant lo Blanch. c. 96.
  • “tirades ab flecha de molt humil gest”. Lo Passi en cobles. Bernat Fenollar, Pere Martines

• MECHA:
  • “meteu·hi son pobil o mecha que sia ben grossa”. Llibre de menescalia. Manuel Dieç
  • “techa, secha, becha, mecha, babecha, albudecha, rebecha.”. Diccionari de rims. Jaume March
• REPROCHAR:
  • “que nous podien reprochar”. Tirant lo Blanch. c. 59
  • “e negu senyor del mon reprochar nols pot.”. Tirant lo Blanch. c. 68
  • “gentil hom de nom e d’armes sen reproche”. Letra conselant a Rianbau e Francí. Ramon de Soler
• ARCHIU:
  • “Per queu lapell archiu de prets e barca”. Jordi de Sant Jordi
  • “archiu sagrat / hon reposa nou mesos”. Trobes e Lahors. Pàg. 54, 1. 17.
  • “tenguts yon so stat archiu, e ara de tan poca…”. Tirant lo Blanch

En estos eixemples constatem l’us de la grafia CH en valor [ʧ], postalveolar africat sort en la lliteratura clàssica. Un us que continua fins als nostres dies en autors de totes les époques i gèneros lliteraris. Ací uns pocs eixemples dels sigles XVI, XVII, XVIII, XIX i XX:

• “y hun picher de argent de aygua”. Libre de antiquitats. Pere Martí. 1525
• “una com a milocha ab la figura de sent”. Coses evengudes en la ciutat y regne de Valencia I. Pere Joan Porcar. 1585
• “fonch criada per a archiu”. Els poemes. Llorenç Matheu i Sanç. 1652
• “chic una punyalada a altre chic”. Joaquim Aierdi. 1661
• “fembres, chichs, y chiques, vells, y velles”. Sermó de la conquista. Gaspar Blay Arbuxech. 1666
• “estava allí per a despachar”. El llibre de família dels Roig. Francesc Roig i Dou. 1688
• “perque sols mirar la pancha que yo portaba dabant”. Coloqui nou de un llaurador que tenia sempre fam. Carles Ros. 1746
• “a este home qui li puncha”. Coloqui nou de un llaurador que tenia sempre fam. Carles Ros. 1746
• “que yo may he segut chic”. Paper graciós, discursiu, enfàtic, alusiu y sentenciós. Carles Ros. 1748
• “Se habeu de chuplar les mans”. Paper graciós, discursiu, enfàtic, alusiu y sentenciós. Carles Ros. 1748
• “linforme fonch voler tachar el dit ajust”. Memòries d’un capellà del segle XVIII. Josep Esplugues. 1763
• “en lo dia en l’archiu de Favara pera honra”. El virgo de Visanteta. Josep Bernat i Baldoví. 1845
• “Li tira una flecha”. Els bandos de Valensia. Vicent Boix. 1855
• “y en la pancha ben calenta”. El Mesíes en Patraix. Rafael Liern. 1872
• “Y el chic, que no era molt destre”. Poesies valencianes. Constantí Llombart. 1872
• “Pues es presís despacharlos pronte”. Les chiques del entresuelo. Eduart Escalante. 1877
• “per la porta falsa un coche de cuatre rodes”. Ensisam de totes herbes. Joaquim Martí Gadea. 1891
• “chiques de bones cases”. Conversa de Nadal. Teodor Llorente. 1911
• “el cor, apagada ya, l’antorcha de la esperansa…”. Esclat de roses fines. Milagro Espí Soler de Morante Borràs. 1930
• “per adoptar un obrar caprichos i arbitrari”. De la meua catacumba. Miquel Adlert. 1984
• “Si ens passem l’antorcha encesa”. Xavier Casp. 1987

S’ha de dir que, sobretot en els texts més antics, se troben eixemples d’us d’atres grafies per a representar el mateix sò postalveolar africat sort, inclús en un mateix autor i en una mateixa obra, cosa normal en un estat evolutiu de la llengua en el que l’ortografia presentava encara algunes vacilacions. Pero estos usos, minoritaris, no tingueren continuïtat.

• “guiau me vos / ab llum de vostrantorxa”. Trobes e Lahors. Pàg. 70, 1. 8.
• “no sen deuen empatxar ne creure per la paraula del senyor de la nau”. Consolat, f.22v, 1. 21.
• “si la nau per lo dit empaxament havia a romanir en algun loch”. Consolat, f.36, 1. 31.
• “ma derrochat / ferint mab mortal fletxa”. Trobes e Lahors. Pàg. 9, 1. II.
• “lo deu de amor ab hunafletxa e sageta”. Crònica i dietari del capellà d’Alfons el Magnànim.
  Melcior Miralles
• “tals que negu reprotxar nols podía”. Tirant lo Blanch. c. 51

Els eixemples indicats verifiquen que la grafia CH no ha segut mai estranya a la llengua valenciana, i per tant, l’eliminació d’esta grafia en algunes de les propostes normatives per al valencià que s’han anat publicant durant els segles XX i XXI, com les “Bases per a l’unificació de l’ortografia valenciana” (1932), o la “Gramàtica Normativa Valenciana” (AVL, 2006), introduïx una triple deficiència en el sistema ortogràfic del valencià:

• La principal deficiència és la confusió que induïx l’us d’una mateixa grafia, la X, per a representar dos sons clarament diferenciats en valencià: el sò postalveolar fricatiu sort [ʃ] (Xàtiva, xaloc, xenofòbia, Xixona, pixar, aparéixer…) i el sò postalveolar africat sort [ʧ] (chocolate, coche, Chilches, pancha, puncha…). Una confusió condicionada per la fonètica catalana general, que pronuncia [ʃ] en tots els casos.
• Per una atra banda, obliga a representar un mateix sò en dos grafies diferents a principi o interior de paraula (X, TX) quan se pot fer només en una (CH), i en tres a final de paraula (-X, -G i -IG), lo que es pot representar en només dos: -G i -IG.
• Per últim, el criteri d’us presenta vacilacions arbitràries i poc justificades que dificulten la seua assimilació per part dels usuaris: txecoslovac, pero no “txiquet”; despatx i gavatx, pero no “vatx” o “lletx”.

S’ha de resaltar que, contra certa creença interessada, l’us de la CH no representa ninguna influència de la pronunciació ‘apichada’, pròpia del valencià central, puix l’ortografia de la RACV diferencia perfectament el sò postalveolar africat sort [ʧ], representat per CH (coche, marcha) del postaveolar africat sonor [ʤ] representat per G/J (desiges, taronja), d’acort en la pronunciació del valencià general no apichat.

Aixina puix, prenent com a màxima que tot sistema ortogràfic és una convenció que busca reflectir de forma eficient la fonètica, la Gramàtica de la Llengua Valenciana de la RACV, atenent ad esta realitat fonètica del valencià que diferencia estos dos sons, respectant la tradició lliterària consolidada a través dels segles, i buscant la major simplea i efectivitat del sistema ortogràfic valencià, regula la representació gràfica d’estos dos sons (postalveolar africat sort i postalveolar fricatiu sort) de la següent manera:

Escritura de CH

1. a) En inicial i interior de paraula: chufa, chiular, chulla, chuplar, bachiller, archiu, puncha, fardacho, cachoches, cacherulo, che…
2. b) En els derivats de certes paraules que acaben en -ig o -g: caprig: caprichos, caprichós, caprichosament… gavaig: gavachos, gavachet… campeig: campechos… cartuig: cartuchos, cartuchera… empaig: empachar, empachat… despaig: despachos, despachar… escabeig: escabechina, escabechar…

A excepció de les anteriors, la majoria de les paraules que acaben en -ig, -g deriven en g o j, segons la vocal que la seguix: lleig: lleja, llejos, lleges, llegea…, mig: mija, mijos, miges, mijà…, roig: roja, rojos, roges, rogenc…, puig: pujos, puget…

Escritura de -G

Solament en final de paraula quan vaja precedida d’una i, generalment tònica, encara que no sempre: mig, desig, llig, rig, frig, trapig, Bonig, Càlig, Tírig. Els derivats s’escriuen en g i en j segons la vocal que vaja darrere, d’acort en la norma general. mig: miger, mijana, mijos desig: desiget, desijar, desijós, desigí.

Escritura de -IG

1. a) En final de paraula, darrere de les vocals a, e, o, u: maig, ensaig, vaig, lleig, veig, roig, goig, fuig, El Puig. En estos casos el dígraf -ig sona [ʧ], no s’ha de llegir ni pronunciar la -i-: [máʧ, váʧ]. La derivació pot fer-se en j o en g, segons la vocal següent: roig: roja, rojor, roges; lleig: lleja, lleges, llegea; estoig: estoget, estojos, estojar; garaig: garaget, garajos.
2. b) En final de paraula, darrere de consonant, en unes poques paraules, totes elles monosílabes i topònims: Elig, Barig, Borig (alqueria del terme de Cullera), Garig (castell i vila en Bolulla), Berig (coves en Borriol), Felig (alqueria entre Vilamarchant i Benaguasil). En tots estos casos el dígraf -ig sona també [ʧ], i no s’ha de llegir ni pronunciar la -i-: [έlʧ, báɾʧ]. Recordem que sí que es pronuncia la i del dígraf ig en els topònims Càlig i Tírig, que són paraules planes: [káliʧ, tíɾiʧ].
3. c) En el present del subjuntiu dels verps purs del tercer grup acabats en -gir: afegir, corregir, fregir, fugir, llegir i regir, que seguixen este model: lligga lliggam lliggues lliggau lligga lligguen I també en la primera persona del present d’indicatiu: afigc, frigc, fuigc, lligc.

ESCRITURA DE X

En general, la grafia x representa en valencià el sò postalveolar fricatiu sort –la transcripció fonètica de la qual és [ʃ]–: peix, Xeresa, nàixer, cuixot, oix, xaloc.

No obstant, en alguns casos, pot representar la combinació [ks] (o el seu alòfon [gz]): pròxim, reflexió.

Escritura de X en sò de [ʃ]

1. a) En posició inicial de paraula: Xeresa, Xàbia, Xeraco, Xaló, Xixona, Xàtiva, Xúquer, xàrcia, xaloc, xabec, Xavier. S’inclouen els prefixos xeno-, xilo-, etc.: xenofòbia, xilòfon, xenòfil, xeroftàlmia, xilòfec, xilogràfic.
2. b) En interior de paraula, darrere dels diftoncs decreixents ai, ei, oi, ui: marraixa, deixar, coixo, almoixàvenes, corruixes, eixemple, arruixar.
3. c) En interior de paraula, generalment darrere de la vocal i: quixal, pixum.
4. d) En els increments incoatius de verps de la tercera conjugació. Est increment (-ix-) apareix en els presents d’indicatiu i subjuntiu, i també en l’imperatiu: oferixes, ixc, servixques, vixca, ferixen, substituïx.
5. e) En final de paraula: naix, dibuix, fleix, baix, puix, creix.

Escritura de X en sò de [ks]

1. a) Entre vocals: proximitat, reflexionar, existir, oxidació, sexual, praxis, fixar.
2. b) Davant de consonant sorda: text, excelent, exquisit, excavació.
3. c) En posició final absoluta de paraula: lux, sufix, anex, Fèlix, índex.
4. d) En les paraules escomençades pel prefix ex- procedent de la preposició llatina de les mateixes característiques gràfiques (ex): excloure, explorar, extremar, experiència, extraure.

Notem que hi ha una série de paraules, similars a les anteriors, pero de diferent orige, que s’escriuen en –ix– i en les quals la x se pronuncia [ʃ] i no [ks]: eixemple, eixèrcit, eixecutar, eixercici, relaixar…

BIBLIOGRAFIA:

• Documentació formal de l’ortografia de la llengua valenciana (Acadèmia de Cultura Valenciana, 1981)
• Nova Gramàtica de la llengua Valenciana (Real Acadèmia de Cultura Valenciana, 2015)
• Gramàtica Normativa Valenciana (Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2006)
• “Corpus Informatitzat del valencià” (AVL)
• Diccionari Català – Valencià – Balear (Alcover-Moll, edició on line)