Tal dia com hui, el sèt de març de fa quatre décades, se celebrà en el Real Monasteri d’El Puig de Santa Maria un multitudinari acte d’adhesió a l’ortografia publicada dos anys abans, en 1979, per la Secció de Llengua i Lliteratura de la llavors Acadèmia de Cultura Valenciana, hui Real Acadèmia de Cultura Valenciana.

Des de L’Observatori de la Llengua Valenciana, entitat cívica preocupada i ocupada en la normalisació de l’us del valencià, no volem ni podem deixar passar esta fita per a tornar a refermar el nostre compromís públic, com feren els mils de persones i entitats en l’acte de 1981, cap a una ortografia que simbolisa la voluntat clara i diàfana que el poble valencià sempre ha demostrat de voler conservar la seua autonomia llingüística.

Una ortografia que, acompanyada de les demés ferramentes desenrollades per la Secció de Llengua de la RACV, gramàtica, diccionaris, traductors, etc., constituïx un complet estàndart llingüístic que actualisa els treballs iniciats per Josep Nebot i Pérez (Vilarreal 1853 – Valéncia 1914) i Lluís Fullana i Mira (Benimarfull 1871 – Madrit 1948) a principis del sigle XX i que té en l’acort normatiu de 1914 el seu antecedent més important.

La Declaració Universal dels Drets Llingüístics diu en l’artícul 1 del Títul Preliminar:

“Esta Declaració entén com a comunitat llingüística tota societat humana que, assentada històricament en un espai territorial determinat, reconegut o no, s’autodefinixca com a poble i ha desenrollat una llengua comuna com a mig de comunicació natural i de cohesió cultural entre els seus membres”, i en acabant especifica que “la denominació llengua pròpia d’un territori fa referència a l’idioma de la comunitat històricament establida en este territori”.

Continua la Declaració Universal dels Drets Llingüístics en el seu artícul 9:

“Tota comunitat llingüística té dret a codificar, estandarisar, preservar, desenrollar i promoure el seu sistema llingüístic, sense interferències induïdes o forçades”, i aclarix en l’artícul 10 que “ Totes les comunitats llingüístiques són iguals en dret. Esta Declaració considera inadmissibles les discriminacions contra les comunitats llingüístiques basades en criteris com ara el seu grau de sobirania política, la seua situació social, econòmica o en qualsevol atre criteri, aixina com el nivell de codificació, actualisació o modernisació que haja alcançat dita llengua”.

Aixina puix, el poble valencià, constituït en comunitat llingüística posseïdora d’una llengua pròpia, ve eixercint el seu dret colectiu a “codificar, estandarisar, preservar, desenrollar i promoure el seu sistema llingüístic”, pero per desgràcia no exent de “interferències induïdes o forçades”. És en esta voluntat i llibertat del poble valencià d’eixercir els seus drets colectius a on s’emmarca la tasca normativisadora iniciada a principis del sigle XX, i que té com a fita capital l’acte d’adhesió del sèt de març de 1981, que hui commemorem.

No podem deixar tampoc passar l’ocasió per a recordar que hui, en ple sigle XXI i en un territori com el valencià, se continuen conculcant a diari els drets llingüístics dels valencians que no combreguem en la visió catalanocèntrica del valencià que s’intenta impondre, com a única opció possible, per la via política.

En este sentit, és inadmissible que se llegisle expressament per a excloure de les subvencions públiques a les entitats, autors, falles i atres colectius que lliurement utilisen la normativa de la RACV en les seues activitats.

Igualment dramàtic és observar iniciatives antidemocràtiques com la duta a terme per Plataforma per la Llengua, entitat finançada en diners públics, és dir, en diners de tots, que ha conseguit que el Govern Balear aprove una moció reconeixent “l’unitat de la lengua catalana” i instant al Govern i a les Corts espanyoles “a reconéixer jurídicament l’unitat de la lengua catalana […] a fi de corregir els efectes de les polítiques públiques i l’actuació dels servicis i ents que la qüestionen, i velar per a que ninguna institució pública o empresa fomente el secessionisme llingüístic en la seua activitat”. I tot açò en un país que en la seua màxima llei estatal, la Constitució, té expressament protegits drets fonamentals com la llibertat d’expressió o de creació lliterària (artícul 20).

Des de L’Observatori animem a la societat valenciana a acostar-se i conéixer el model llingüístic de la RACV, Un marc normatiu de referència que genera identificació, confiança i seguritat als valenciaparlants, perque està basat en les modalitats vernàcules valencianes, aumentant l’autoestima i la fidelitat en l’us de l’idioma com a mig més efectiu de garantisar el seu futur.

#LlenguaValencianaNormesValencianes

#SíAlValencià