¿Quina forma és correcta, sàpia o sàpiga?
Tant sàpia com sàpiga estan vinculades a la flexió verbal del verp saber. Este verp significa conéixer, tindre coneiximent d’una cosa, estar informat, adquirir informació, etc.
Si consultem la Gramàtica o la Flexió Verbal de la RACV, veem que per al present de subjuntiu i l’imperatiu se donen només les següents formes:
Present de Subjuntiu
Yo sàpia
Tu sàpies
Ell sàpia
Nosatros sapiam
Vosatros sapiau
Ells sàpien
Imperatiu
Sàpies tu
Sàpia ell
Sapiam nosatros
Sapiau vosatros
Sàpien ells
La realitat és que estes formes sense ‘g’ són les clàssiques i les úniques usades en llengua valenciana en totes les époques, i es registren des dels primers testimonis escrits del nostre idioma, com ara en el Llibre de la Cort de Justícia d’Alcoy (1263): … de ço que sàpia en aquel pleyt.
Els nostres principals escritors han usat únicament estes formes, com podem vore per eixemple en els sermons de sant Vicent Ferrer (… fins que sàpia que Déus li perdonarà…), en el Tirant lo Blanch de Martorell (… no sàpia que a mi sies vengut…), en Lo Cartoxà de Roïç de Corella (… perque tot lo món ho sàpia), en el Vita Christi d’Isabel de Villena (… que yo sàpia estes coses menudament ans…), en Flor d’enamorats de Timoneda (… no·y·a qui·u sàpia contar), la Rondalla de rondalles de Lluís Galiana (… no hi ha ninguna que li sàpia mal…) o poesies de Constantí Llombart (Sàpia vosté que mon fill…).
Les formes sense ‘g’ són ademés les úniques arreplegades en la Gramàtica Elemental de la Llengua Valenciana de Lluís Fullana (1915) i en la Gramàtica Valenciana de Manuel Sanchis Guarner (1950), i inclús en la Flexió Verbal d’Enric Valor (1983).
De fet, els primers testimonis de l’us de sàpiga en escritors valencians no es registren fins ben entrat el sigle XX (Josep Giner en 1933, Joan Fuster en 1954, Joan Francesc Mira en 1974…), per imitació de la flexió verbal catalana, que, al contrari que la valenciana, sí que fa “sàpiga, sàpigues…”
Si be és cert que, actualment, en algunes zones del Maestrat frontereres en Catalunya se gasten fomes locals del subjuntiu com bàtiga, sàpiga, séntiga, en lloc de bata, sàpia, senta, veem que en llengua valenciana general la forma clàssica, lliterària i popular, en tots els temps, és sàpia, sàpies, etc. Una flexió que, recordem, també apareix en la conjugació del verp cabre:
Present de Subjuntiu
Yo càpia
Tu càpies
Ell càpia
Nosatros capiam Vosatros capiau
Ells càpien
Imperatiu
Càpies tu
Càpia ell
Capiam nosatros
Capiau vosatros
Càpien ells
Per tot lo expost, nos trobem que no hi ha ninguna raó per a abandonar la flexió sàpia, sàpies, sapiam, etc. i substituir-la per una atra forànea i sense tradició en el nostre idioma. Per eixe motiu direm:
Sàpia i entenga que no estic dispost a treballar en dumenge (i no *sàpiga)
Que yo sàpia, hui no és festa (i no *que yo sàpiga)
Sapiau que demà estarà tancat (i no *sapigau)
A qui li sàpia mal que s’arranque un quixal (i no *a qui li sàpiga)
Que sàpien tots que la nostra llengua és el valencià (i no *que sàpiguen)