Bon dia! Volia fer una consulta per favor. Llegint un escrit en valencià he vist una forma d’apostrof d’esta manera “q’ens”. Per favor, podrieu orientarme referent a ixa forma gramatical i si hi ha algún llibre o escrit antic a on puga trobarla? Moltes gràcies! Salutacions!

RESPOSTA:

Conceptes previs

Sobre l’apostrofació en general, i dels pronoms en particular, és necessari aclarir prèviament lo següent:

• Una sinalefa és un fenomen fonètic que es dona quan dos sílabes en contacte de dos paraules diferents se pronuncien com una sola sílaba, si una acaba en vocal i l’atra escomença també per vocal: plaça antiga, casa estreta.

• L’apostrofament és una forma de sinalefa que es representa de manera gràfica en un signe (‘) perque supon l’elisió (eliminació) d’una de les dos vocals en contacte com a conseqüència de la sinalefa: de ahir → d‘ahir, me has vist → m‘has vist.

• L’apòstrof apareix en el valencià escrit a partir del sigle XVIII, principalment per influència del francés, que té una fenomenologia pareguda a la nostra en estos casos. Per tant, antigament, a on ara escrivim, per eixemple, l’apòstrof d’atres, o be s’escrivia tot junt datres o be s’escrivia sense apostrofar de atres.

• Encara que els primers apòstrofs escomencen a aparéixer en l’escritura del valencià en el sigle XVIII, no és fins al sigle XX quan les diferents normatives que apareixen (Normes de 1914 de Fullana i el CCV; Bases de 1932 o “de Castelló”; Normes de la RACV o “d’El Puig”, etc.) tracten d’establir una norma a seguir, a lo manco en l’escritura, sobre un fenomen que no es dona en tots els casos de forma homogénea en la llengua parlada.

Forma “nos”

La forma clàssica del pronom personal àton de primera persona del plural és nos, coincident de manera exacta en la forma nos del llatí. Esta forma és també l’usada habitualment en el valencià escrit actual.

Forma “ens”

En el cas dels dels pronoms dèbils, tant en valencià com en atres modalitats llingüístiques del diasistema occitanorromà, com ara el gascó o el català, des d’antic se produïen unes elisions dels pronoms dèbils si la paraula precedent acabava en vocal; especialment si dita paraula era monosilàbica. L’elisió consistia generalment en la pèrdua de la vocal i l’unió de la consonant en la paraula precedent.

Forma principal	Forma elidida migeval, darrere de paraula acabada en vocal	Forma invertida en valencià actual
me	m	em
te	t	et
se	s	es
ne	n	en
nos	ns	(ens)
vos	us	–
lo	l	el
los	ls	els

Aixina, el pronom me en contacte en una paraula acabada en vocal solia tornar-se en m:

  que me diu > quem diu

  ya me parla > yam parla

Eixe és l’orige de les formes invertides dels pronoms (en valencià actual, em, et, es, en, el i els), que originàriament només apareixien darrere d’una vocal.

En la majoria de casos estes formes invertides sí que han pervixcut fins als nostres dies, encara que s’haja perdut en gran mida la norma d’utilisar-les només darrere de paraules acabades en vocal.

De fet, en el valencià actual trobem disparitat dialectal en l’us d’unes o atres formes; mentres que en el valencià septentrional, central i alacantí se solen gastar les formes principals me, te, se, ne, en atres zones com en el valencià centremeridional són les formes invertides em, et, es, en les d’us general.

En canvi, les formes invertides el, els s’han fet generals en tot el valencià, a excepció del valencià més septentrional, a on continuen usant-se les formes principals lo, los inclús davant de verp, com en valencià antic.

En el cas de les formes del plural dels pronoms dèbils nos i vos, les formes elidides eren ns i us, i, com totes les demés, només se donaven darrere de paraula acabada en vocal, de tal forma que:

  ya nos diu > yans diu

  no vos parla > nous parla

Pero en este cas, estes formes desaparegueren del valencià d’époques posteriors, conservant-se només un us residual de la forma invertida ens, derivada de ns, a nivell escrit.

D’acort en la Nova Gramàtica de la Llengua Valenciana de la RACV:

Les formes nos, vos adopten la forma principal sempre i en qualsevol posició en valencià modern: Nos diuen que callem; Eixa chica nos està mirant; Vos duré un regalet; Crec que nos podríem fer unes cervesetes; Pareix que vos pagaran pronte; Nos agraden molt les clòchines; Porta-nos un recort; Ell vos convidarà; Estic molt content de vore-vos.

Les formes ens i us són totalment arcaiques i estranyes al valencià actual, i s’ha de recordar ademés que en la llengua migeval s’usaven darrere de paraules acabades en vocal (generalment monosilàbiques). Per este motiu, no pareix raonable resucitar-les. Per tradició, únicament pot acceptar-se la forma ens (o la seua variant apostrofada ‘ns, darrere de verp acabat en vocal) en poesia, de forma excepcional i per a facilitar el còmput silàbic del vers, com a llicència poètica per a formar sinalefa en una paraula precedent –generalment un monosílap– que acabe en vocal.

Forma “mos”

Encara que s’aparte del dubte plantejat, aprofitarem per a aclarir que en el valencià actual és generalisada la labialisació de la consonant inicial del pronom nos, de tal manera que la major part dels valencians usem, com a mínim en la parla, la forma mos.

Este fenomen, comú a unes atres llengües del diasistema occitanorromànic com el mallorquí o l’aragonés, escomença a reflectir-se en la llengua escrita especialment a partir del sigle XVIII, alternant en la forma clàssica nos i, residualment, en la forma arcaica invertida ens.

La Nova Gramàtica de la Llengua Valenciana de la RACV indica que la forma mos pot usar-se en normalitat tant en la parla com també quan se vullga reflectir la llengua parlada en l’escritura (per eixemple, en diàlecs, cine, séries de televisió o obres de teatre), si be recomana usar la forma nos en contexts de més formalitat, per ser una forma també viva i per tractar-se de la variant clàssica i etimològica usada pels nostres millors escritors.

L’us de l’apòstrof en l’ortografia actual

Com ya s’ha dit, la representació gràfica d’estes “sinalefes” o “elisions” dels pronoms dèbils en contacte en paraules que escomencen o acaben per vocal (com també d’atres formes, com la preposició de o els artículs el, la) era prou diferent en la llengua clàssica escrita si la comparem en l’actual, ya que es practicava en tot cas sense signes de puntuació (apòstrofs o guionets) que els separaren entre sí.

Aixina, s’escrivia “me scriu”, “se acusen”, “yot dic”, “quem doneu”, “besali”, “tocam”, “nons parlava”, “yaus diré”…

L’intoducció relativament recent de l’apòstrof en la llengua escrita facilita la llectura i l’identificació dels pronoms, pero a l’hora obliga a establir una norma per a la representació escrita d’un fet oral que, en la parla quotidiana, no seguix en ocasions unes normes estrictes (i que en alguns casos varia segons els dialectes del valencià).

Aixina puix, les normes ortogràfiques actuals sobre l’apòstrof no tenen en conte absolutament tots els casos en els que la sinalefa pot donar lloc a l’elisió d’una vocal en la llengua parlada.

Per eixemple, en el cas de que + paraula que escomença per h o vocal: solem pronunciar [kás víst] pero escrivim ¿qué has vist?, no “¿q’has vist?” o “qu’has vist”, perque l’ortografia actual no preveu apostrofar la paraula que en ningun cas.

Igualment, en uns atres casos com mija hora, pronunciat [miʤɔ́ɾa], una atra, pronunciat [unátɾa], o entre els dos, pronunciat [entɾelsdós], no reflectim en l’escritura eixa elisió de la vocal que sí que es produïx en la parla, i per tant no escrivim “mij’hora”. “un’atra” o “entre’ls dos”.

Per una atra banda, el fet de que hui trobem transcripcions de texts antics que presenten apòstrofs i guionets se deu a que solen transcriure’s adaptant-los a l’ortografia actual per a facilitar la seua llectura, pero dits signes no s’utilisaven encara en aquella época, i no els trobarem si consultem els texts originals.

Fets estos aclariments, responem als dubtes formulats:

¿És correcta actualment la forma escrita “q’ens”?

No, no és correcta. Les normes d’apostrofació actuals no contemplen este com u dels casos en els que s’ha d’apostrofar, per tres motius:

• Perque la forma que, ya siga pronom o conjunció, no pren mai una forma apostrofada, encara que en la parla es produïxca en ocasions una elisió de la e final, com ya s’ha explicat.

• Perque la forma invertida ens, com us, és hui inexistent en el valencià parlat. Estes formes se reunificaren en nos i vos per a tots els casos, i per tant la forma a utilisar de manera invariable en totes les posicions és nos (nos atrevim a fer-ho, busca-nos un lloc i anirem, canviant-nos de lloc no conseguiràs res) i vos (vos seguirem, deprengau-vos la lliçó, vore-vos la cara).

• I perque la forma ens, que s’ha conservat fins als nostres dies només en un us lliterari, i de la que es desaconsella el seu us a nivell general (només se tolera en poesia, i com a un recurs lliterari per a estalviar sílabes a nivell de mètrica), se rig per la següent regla:

  • S’escriu ‘ns darrere de verp acabat en vocal (toca´ns, mire’ns) i s’escriu ens darrere de qualsevol atra paraula acaba en vocal (Ya ens ha vist, que ens salude).

¿Podem trobar la forma escrita “q’ens” en llibres antics?

Com havem comentat més amunt, els apòstrofs apareixen en el valencià per influència del francés en el sigle XVIII. Per tant, lo que podem trobar en els escrits antics originals és la forma quens, tota junta sense cap de signe de puntuació, pero en l’elisió de la e que desapareix de la forma escrita.

Només per efecte de les transcripcions fetes en época contemporànea, i com una norma prou freqüent en estos treballs, podem trobar esta elisió de la vocal representada a través de la forma que·ns, en un punt volat, no en un apòstrof, entre les dos paraules (un signe que no apareixia en el text original). Uns eixemples del CIVAL de la AVL:

“…totes les … avem preses e que·ns trametatz a dir si…” Llibre de la Cort del Justícia d’Alcoy, 1263.

“…ho ateneren. E, quant vench que·ns devíem partir del rey…” Llibre dels feits del rei en Jaume, 1380.

“…senyor Déus nos faça gràcia que·ns apparelle, axí que demà…” Sermons I, Sant Vicent Ferrer, 1410.

“Diguí preguant/«D’aquest infant/que·ns ha Déu dat,/per…” Spill. Jaume Roig. 1460.

Ya a partir del sigle XVIII, en l’aparició de l’apòstrof en valencià pero encara en époques en les que no existia una norma escrita i l’anarquia ortogràfica era habitual, és possible trobar-nos en alguna forma escrita “q’ens”, “qu’ens” o “que’ns”, a través de la qual l’autor pretenia reflectir l’elisió descrita en apartats anteriors.

En qualsevol cas se tracta de casos anteriors a l’aparició de les propostes ortogràfiques valencianes del sigle XX, que tracten d’establir unes normes d’apostrofament clares; o be en autors que no volien seguir ninguna norma concreta a pesar de que estes normatives ya existien.

Segons s’ha indicat, actualment l’us de la forma gràfica apostrofada del pronom nos, ‘ns, queda reduïda a usar-se només darrere de verp acabat en vocal (recordem que la Gramàtica de la RACV recomana usar-lo només com a un recurs poètic per a estalviar una sílaba en la mètrica), quedant, per tant, exclosa en qualsevol cas la forma que’ns, puix que no és verp, sino una conjunció o un pronom.

 

BIBLIOGRAFIA:

“Nos/mos/ens/’ns i la norma alienant”. Voro López. Paraula d’Oc, 2ª època n. 17 (2018).

Gramàtica Normativa Valenciana. AVL (2006).

Nova Gramàtica de la Llengua Valenciana. RACV/Lo Rat Penat (2015).

“Corpus Informatitzat del valencià”. AVL.