El passat dia 13 de juny, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va emetre un comunicat en el que explicava els pròxims canvis que van a incorporar-se a la normativa oficial del valencià. En este cas concret, els canvis afecten a l’accentuació diacrítica.

Les raons que aduïx l’ent estatutari son “atendre una preocupació àmpliament expressada per molts lingüistes, escriptors, docents, tècnics i usuaris de la llengua, i també amb la finalitat de confluir en aspectes de la normativa lingüística amb altres territoris que compartixen la llengua” (sic). Des de L’Observatori de la Llengua Valenciana, mirant el tema com sempre ho fem -des d’una perspectiva estrictament valenciana-, volem compartir la nostra interpretació sobre l’objectiu d’esta acció i les seues previsibles conseqüències.

L’Acadèmia actualisa la normativa valenciana que elabora per a acostar-la a la norma de l’Institut d’Estudis Catalans, l’ent que codifica el català estàndart. Que la AVL actue en eixe esperit convergent barcelonacèntric, desgraciadament, no és cap sorpresa: l’actual President explicava fa poc més d’un any que esperava que “…en el futur no hàgiu de preguntar per què hi ha dues gramàtiques i dos diccionaris” (entrevista en Vilaweb.cat del 28/03/2017). Pero no per això deixa de ser indignant i desencorajador que una entitat creada, supostament, per a codificar la nostra modalitat llingüística, l’idioma valencià del que parla el nostre Estatut, es preocupe més de convergir en atres que d’acostar-se a la realitat dels parlants valencians.

Una volta més, l’Acadèmia que paguem en els nostres imposts fa oïts sorts als mandats del llegislatiu valencià que hauria d’observar escrupulosament. La seua llei de creació diu clarament en l’artícul 3 que “l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és l’institució que té per funció determinar i elaborar, en el seu cas, la normativa llingüística de l’idioma valencià. Així com, velar pel valencià partint de la tradició lexicogràfica, lliterària, i la realitat llingüística genuïna valenciana”. El camí de sumissió de la AVL front al IEC no nos pareix massa compatible en el respecte a la nostra tradició lexicogràfica, lliterària i, molt manco, la realitat llingüística genuïna valenciana. La nostra Acadèmia oficial, una volta més, en conte d’elevar la llengua valenciana viva a la categoria de norma, s’estima més canviar la forma d’expressar-se general dels valenciaparlants natius per a llimar les imperdonables diferències que encara fan ric i divers el nostre diasistema llingüístic.

Esta enrònia d’unificar -i sempre en la mateixa direcció- llengües que els seus parlants sempre han considerat diverses dins d’una família ben avenguda, no només contradiu la llei de creació de l’Acadèmia i el nostre Estatut: va completament en contra de l’artícul 3.3 de la Constitució espanyola, que valora la riquea que suponen les distintes llengües i modalitats llingüístiques de l’Estat i demana protecció per a les mateixes. També nos pareix oposta a la protecció a la diversitat llingüística, a la Declaració Universal de Drets Llingüístics i a les Resolucions de la Convenció de la UNESCO de París de 2005, sobre la protecció i promoció de la diversitat de les expressions culturals.

Si seguim per este camí, potser la llengua cap a la que nos obliguen a convergir eixirà reforçada -a l’hora que empobrida-, pero els valencians, segur, perdrem el nostre més valiós tesor cultural i identitari, i precisament de la ma de l’ent que més atenció hauria de posar en protegir-lo.