El valencià “normalitzat” fa un us i abús del pretèrit perfecte perifràstic:

Yo vaig vindre
Tu vas vindre
Ell va vindre
N. vam vindre
V. vau vindre
Ells van vindre

Curiosament mai s’utilisa les formes:

Tu vares vindre
N. vàrem vindre
V. vàreu vindre
Ells varen vindre

I casi mai s’utilisa el pretèrit perfecte simple:

Yo vinguí
Tu vingueres
Ell vingué
N. vinguérem
V. vinguéreu
Ells vingueren

Esta política llingüística no respon a criteris llingüístics o filològics, simplement se tracta de potenciar la variant de la flexió verbal valenciana que més s’acosta a la catalana, en un model de llengua convergent en el català.

No cal dir que les tres possibilitat que aportem són valencianes i que una normativa i política llingüística respectuosa les hauria de tindre en conte posant en primer lloc la forma del pretèrit perfecte simple, que és la més antiga i clàssica, la que conserva la conjugació intacta i la més característica del valencià, ya que el català hui la desconeix.

Durant algun temps i encara hui el pretèrit percfecte simple s’associava erròneament al dialecte apichat, ya que estes formes verbals són les utilisades en la ciutat de Valéncia i les comarques que parlen este dialecte, i d’esta manera condenant l’apichat se condenaven indirectament estes formes verbals. Res més llunt de la realitat, el pretèrit perfecte simple s’utilisa més allà de l’apichat i en determinades persones és utilisat encara en tot el territori valencià. La documentació mostra que és la forma més antiga i clàssica que s’utilisava en totes les comarques valencianes.

Els gramàtics i estudiosos de la llengua valenciana dels sigles IX i bona part del XX sempre han contemplat les formes del pretèrit perfecte simple sense complexos, les han donades com a normatives i les han usades en els seus escrits, en la majoria dels casos aconsellant el seu us per davant de les perifràstiques. És des d’un temps cap ací quan, a pesar de ser normatives i aparéixer en totes les gramatiques i manuals, s’ignoren, se marginen i s’obliden per alguns a l’hora de parlar o escriure, únicament per no ser coincidents en el català, el qual les ha perdudes en la llengua parlada.

Repetim que el pretèrit perfecte simple, és clàssic i està viu, d’una manera o atra, en tot el valencià, si be és en la zona central a on més vitalitat té; conserva una conjugació rica i completa davant de la simplificació del perifràstic, considerada per molts gramàtics com un empobriment. Desgraciadament el seu us retrocedix davant de les formes perifràstiques, ya que la normativa convergent ve potenciant estes últimes.

Hem de tornar a les formes clàssiques valencianes i recuperar el consell de gramàtics tan diferents com Carles Salvador, Lluïs Revest, Sanchis Guarner, Lluïs Fullana, Miquel Adlert Noguerol i tants atres que defenien l’us del pretèrit perfecte simple.

Recordem ací lo que al respecte dien alguns d’ells:

“No s’ha de prescindir sistemàticament del pretèrit perfecte d’indicatiu, lo que és un empobriment per a la llengua i cal simultanejar-lo en el perifràstic”
Adlert Noguerol. En defensa de la Llengua Valenciana (1977)

“Les formes emprades al Regne de València reduïbles a la conjugació de la capital són més eufòniques i més properes a la llengua clàssica que no les adoptades com a normals a Catalunya….devem adoptar preferentment lo sistema de característiques i desinències de la capital”
Lluïs Revest i Corzo. La Llengua Valenciana. Notes per al seu estudi i conreu (1930).

“En la llengu culta escrita es sol donar preferència al prefet simple”
Manuel Sanchis Guarner. Gramàtica Valenciana. (1951).

La Nova gramàtica de la llengua valenciana de la RACV ho deixa ben clar:

“El pretèrit perfecte simple (unflí, feres, escriguérem…) mostra una conjugació completa i pura sense recórrer a la perífrasis. El pretèrit perfecte perifràstic és un temps verbal que es construïx en les següents formes especials del verp anar més l’infinitiu del verp que s’està conjugant:

vaig
vares/vas
va
vàrem/vam
vàreu/vau
varen/van

Les segones formes que compareixen en la segona persona del singular i en les tres del plural (vas, vam, vau, van), constituïxen una flexió sintètica i sincopada que té manco tradició; les formes recomanables són les completes (vares, vàrem, vàreu, varen).

El pretèrit perfecte perifràstic (vaig unflar, vares fer, vàrem escriure…) s’utilisa, en algunes zones dialectals, en substitució del pretèrit perfecte simple (propi de la llengua clàssica i hui predominant en el valencià central i en la vall del Vinalopó) o convivint en ell, puix són temporalment equivalents:

Varen tornar de vesprada. = Tornaren de vesprada.
En les vacacions passades vàrem visitar Grècia. = En les vacacions passades visitàrem Grècia.

La forma perifràstica és una forma molt més senzilla i idiomàticament més pobra, ya que el verp que es conjuga apareix sempre en infinitiu. Per a conservar la riquea llingüística del nostre idioma i en atenció a la tradició lliterària, se recomana l’utilisació preferent del temps simple en la llengua estàndart; si be, òbviament, tant el perfecte simple com el perifràstic són correctes i poden alternar-se en un mateix escrit o elocució.

Voro López
Llicenciat en filologia