Estem parlant de paraules relativament modernes que arribaren a les llengües peninsulars per via del castellà en época recent; unes les rebujaren i unes atres les adoptaren adaptant-les a la seua fonètica.

Trobem la forma “tipo” documentada en valencià per primera volta en el sigle XVI (segons el CICA) i la forma “tipus” en 1922, en una obra de Carles Salvador (segons el CIVAL).

El Diccionari català-valencià-balear d’Alcover constata que la paraula “tipus” és una forma nova quan diu: “Tipus és d’adopció moderníssima, la que primer ens vingué va ser tipo, per via del castellà”. El valencià adoptà de manera natural la forma “tipo” en les noves accepcions que esta paraula aportava i que no podien ser traduïdes per paraules com “classe”, “model”, “eixemple”. Igualment ho feu el català occidental i l’oriental, pero est últim, a causa de la neutralisació de les vocals àtones pròpia de la seua fonètica, pronunciava “tipu”. L’occità adaptà el neologisme en la forma “tipe”, influït pel francés.

És el català normatiu fabrià de principis del sigle XX el que aprofità el fet fonètic de la neutralisació de vocals àtones pròpia del català oriental per a transformar la paraula, afegint-li una -s final i donant com a resultat la forma “tipus”, que recorda a la paraula llatina “typus”, pero que es creà ex professo per a camuflar el castellanisme “tipo” i no es tracta, per tant, d’una forma natural o patrimonial. Eixa és la raó per la qual no està documentada en la llengua antiga o clàssica.

Este “recurs” per a camuflar castellanismes que utilisà el català normatiu s’estengué a unes atres paraules que entraren per via del castellà, com ara “foco”, que el català ha adaptat recentment creant la forma “focus”, mentres que el valencià l’ha adaptat com a “foc” (en o tancada) i l’occità ha pres la paraula “fogal” (punt de convergència).

Esta tendència del català normatiu a acceptar en l’escritura la neutralisació de o àtona en u i a afegir una -s final a algunes paraules que acaben en eixa -o àtona s’estén a algunes atres paraules, com ara “globo”, de manera que el català ha creat la forma artificiosa “globus”. En valencià als “globos” infantils que s’unflen se’ls diu “bufes”, pero no tots els globos són bufes. La paraula globo té accepcions que no poden ser substituïdes per la paraula bufa (globo aerostàtic, globo sonda, globo terrestre…). En este cas el valencià des del sigle XVI ve utilisant “globo”. Vejam un eixemple de 1585:

“...a la mà dreta les armes del Papa y a la esquerra les de Frància, y al cap del castell com un globo, no senser, y enmig de aquell una corona y una lletra que dia:…” (Coses evengudes en la ciutat i Regne de Valéncia. Pere Joan Porcar)

El cas de Màrio o Màrius és anàlec.

En resum, no és un fet natural o patrimonial de la llengua el que determina que tipo, foco, globo, Màrio passen al català com a tipus, focus, globus, Màrius. Se tracta d’un artifici utilisat pels llingüistes creadors de la normativa catalana contemporànea per a adaptar al català estes formes, partint de la fonètica del català oriental i manipulant la paraula en l’adició d’una -s final que li dona unes resonàncies llatines falses.

El valencià no pot fer este procés perque no neutralisa les vocals àtones i no pronuncia “tipu, focu, globu, Màriu”; pronuncia tipo, foco, globo, Màrio. Afegir una -s adventícia final a estes formes, com fa el català normalisat, en el cas del valencià donaria un resultat inacceptable. És, per tant, perfectament correcte usar les formes tipo (junt als seus sinònims classe, model, eixemple…), foc, globo (en els casos en els quals no nos referim a bufa) i Màrio.

Secció de Llengua i Lliteratura
Real Acadèmia de la Llengua Valenciana