Us de la lletra Y en l’ortografia valenciana
2018-05-15
0

La lletra Y representa el sò palatal fricatiu sonor, transcrit fonèticament en el símbol [ʝ]. Pot presentar en ocasions, en una pronunciació més relaixada, l’alòfon [j], palatal aproximant sonor.

Procedix del grec, i d’ací que se la conega en el nom de i «grega» per a diferenciar-la de l’atra i, denominada «llatina».

 

  1. Tradició del seu us

La lletra <y> és una grafia que té absoluta tradició en l’escritura valenciana, puix ha segut utilisada no solament en la lliteratura clàssica, sino també en la posterior fins a l’actualitat. Històricament, en époques en que l’ortografia encara era vacilant i no estava plenament fixada, podia fer funcions de consonant, semivocal i també de vocal: remey, spay, rey/rei, reina/reyna, aires/ayres, joyes, feyen, etc…

En representació del sò consonàntic [ʝ], palatal fricatiu sonor, que és el que es manté en l’ortografia actual, podem trobar eixemples del seu us a lo llarc de tota l’història lliterària, incloent els principals clàssics del Sigle d’Or:

  1. La trobem en posició inicial de paraula en numerosos casos. Destaquem ací dos paraules molt usuals:
    • YO evolucionat del llatí EGO>EU>YO

“e respos don blasco dalago yo be dire al rey tot quant hi se”. Aureum, pàg. 17, 1. 35.

“…que fer yo no puc sense dents ab genives” Procés, f. 2, 1, II.

“…yo vull posar la primera pedra del fonament” Vita, c. I.

“Grecia, yo sols contrastos” Roïç, O.C., pàg. 4, v. 33.

“…Yo li promet si deu me deixa veure” Tirant, c. 98.

“Mas yo no callhi veig quel meu dir calla” Trobes, pàg. 10, 1. 15.

“…yo no vul entrar en aquex port, e lo dan que tun pendras, yot mentre tengut” Consolat, f. 27, 1. 22.

yo, rey regnant, viu cas semblant entre fembrasses” Spill, III, 1ª, pàg. 118.

  • YA, del llatí iam

“… car es notoria que ya la reciten les velles” Mege Somni IV (Alcover, DCVB, v. 6, pàg. 723)

“… ya fos ço que fos de edat de provar…” Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina 1277

“be lo seu mal / e ya fon fet / Puix és axí” Ausias March. Poesies, 1425

“… ve amar-vos. Magnànim capità, ya veig que a la fi…” Tirant lo Blanch. 1490

 

  1. La trobem en posició intervocàlica provinent de la palatisació de la consonant que precedix a una yod1:
    • ESPAYAR, del llatí spatĭare

“E, com la dolorosa senyora hagues algun poch espayat lo seu piados plor” Vita, c. 182.

  • DEYA, del llatí decĭam

“E totes les donzelles deyen en alt cridat” Tirant, c. 52.

“E nos entenen que deya ço que mellor era” Aureum, pàg. 19, 1. 22.

“…e, alçant la en alt, deyaVita, c. 4.

“…que de la canço que deyeu njt” Procés, f. 7ª, 1. 23.

“…e no deyen al senyor de la nau” Consolat, f. 74v, 1. 68.

  • FEYA, del llatí fecĭam

“…o les dues parts que no feya el jorn que ell comença” Ibid., f. 38 1. 7B.

“…mentre que feyen tirar los altres” Aureum, pàg. 19, 1. 2.

“…en lo orde de la fraternitat feyen li aquesta cerimonia” Tirant, c. 85.

  • FOYA, del llatí fovĕa

“E les lexa / totes nefrades / e dogollades / baix en la foyaSpill, IV, 2ª, pàg. 191.

“…e el cautalls e les besties iayen en una foyaAureum, pàg. 19, 1.44.

  • SAYA, sagĭa, deivat de sagum

“…una peça de saya de seda blanca” Inv. Eixarch 1517 (Alcover, DCVB, v. 9. pàg. 673).

“…saya, roba de dona: Ampla el oblonga vestis” Lacavalleria Gazoph (Alcover, DCVB, v. 9, pàg. 674).

“…y brillant flameja el sol / sayal mes blanc que la escurna” Llorente Versos, I, 77 (Alcover, DCVB, v. 9, pàg. 674).

  • VEYA, del llatí vedĭam

“E daltra part se veya desesperat” Tirant, c. 410.

“molt alegre de les marauelles que veya en lo seu car nebodet” Vita, c. 62.

 

  1. En unes atres paraules obedint actualment a la pronunciació de consonant:
    • DESMAYAR, del llatí de + exmaiare (segons el DCVB d’Alcover)

“…no mostrant gens esser smayats…” Tirant, c. 422.

“No us espanteu ne sia lo vostre cor smayat, com ara” Vita, c. 82.

  • JOYA, del llatí jocus (segons Coromines)

“En nou avengudes la joya mereixca” Procés, f. 39, 1. 4.

“…e larreara de tan altes e singulars joyesVita, c. 62

“…portas moltes ioyes a les nobles donzelles” Roïç, O.C., pàg. 8, v. 200.

“…e de no meys stima que les altres joyesTirant, c. 71

“…tirant a la ioya en lahor de la verge” Trobes, pàg. 4, 1.2.

“…ioyes, ni roba no se n’hi troba” Spill, III, 1ª, pàg. 85.

“…or, argent o moneda, perles, seda o qualque altra nobla ioya o roba o mercaderia…” Consolat, f. 60, 1. 4.

 

  1. Utilitat del seu us

Els eixemples anteriors mostren que la grafia <y>, ademés de formar part del dígraf <ny>, no ha segut mai estranya a la llengua valenciana en el valor de consonant.

Pero ademés s’ha de dir que l’eliminació d’esta grafia en algunes de les propostes normatives per al valencià que s’han anat publicant durant els segles XX i XXI, com les “Bases per a l’unificació de l’ortografia valenciana” (1932), o la “Gramàtica Normativa Valenciana” (AVL, 2006), substituint-la en unes ocasions per <j> i en unes atres per <i>, introduïx una triple deficiència en el sistema ortogràfic del valencià:

  • Per una banda, obliga a representar en una mateixa grafia <j> dos fonemes clarament diferenciats en valencià: el postalveolar africat sonor [ʤ], en paraules com joguet, Jaume, adjectiu, junt, i el palatal fricatiu sonor [ʝ], en paraules com “jo”, “ja”, “projecte”, “majúscula” (yo, ya, proyecte, mayúscula); induint al dubte sobre la correcta pronunciació de cada paraula.
  • Per atra, l’us de <i> per a representar, ademés del sò vocàlic, un sò consonàntic, impossibilita la transcripció ortogràfica de la combinació [ʝi], lo que obliga a crear formes artificioses com “onomatopeic”, “tramoiste” per l’impossibilitat d’escriure *onomatopeiic, *tramoiiste (onomatopèyic, tramoyiste).
  • Per últim, est us impossibilita també la distinció ortogràfica de les combinacions “[ʝ]+ vocal” de les combinacions “[i] + vocal”, de manera que paraules com ió, ionosfera, a on la <i> és plenament vocal i es pronuncia en una sílaba separada (i-ó, i-o-nos-fe-ra), s’escriurien igual que “iogurt”, “ionqui” (yogurt, yonqui) a on la <i>, segons estes propostes, representaria un sò consonàntic (yo-gurt, yon-qui). Igualment, tampoc hi hauria manera de diferenciar gràficament paraules com peryòdic, compost derivat del yodo, que segons les indicades propostes normatives hauria d’escriure’s “periòdic”, en l’evident confusió sobre la correcta pronunciació de la paraula.

 

Com resulta clar que en la fonètica del valencià diferenciem els sons palatal fricatiu sonor, postalveolar africat sonor i  vocal anterior tancada, i com tot sistema ortogràfic és una convenció que té per màxima representar de manera eficient la fonètica, pareix precís i recomanable diferenciar estos tres sons de manera eficient i indubtable en l’escritura.

Aixina puix, l’ortografia de la llengua valenciana de la RACV, atenent a esta realitat fonètica del valencià que diferencia els tres sons, i respectant la tradició lliterària consolidada a través dels sigles, regula l’us de les grafies <j>, <i>, <y> de la següent manera:

 

Símbol fonèticCorrespondència ortográficaEixemplesClassificació fonològica
[ʝ]<y>ya, boya, tramoyiste, peryòdicPalatal fricatiu

Sonor

 

Símbol fonèticCorrespondència ortográficaEixemplesClassificació fonològica
[ʤ]<j>joguet, jupetí, ensajar,

enjorn

Postalveolar

africat sonor

 

<g>giner, albargina,

colege

 

Símbol fonèticCorrespondència ortográficaEixemplesClassificació fonològica
[i]<i>ió, ionosfera, hiat, periòdic

 

Vocal anterior tancada

 

D’esta manera queda perfectament justificada la norma actual, que dicta que usem la lletra <y>:

  1. a) Per a representar el sò palatal fricatiu sonor, en posició inicial de paraula, sempre davant de vocal: yo, ya, yaya, yeyú, ¡ye!, yibutià, yuxtapondre, yanqui, yàmbic, yugular, yodo
  2. b) Per a representar el sò palatal fricatiu sonor, quan va en posició interior de paraula, entre vocals i en ocasions darrere de consonant: tramoyiste, epopeya, duya, Alboraya, Foyos, joyeria, esplayar, boya, yayo, onomatopèyic, peryòdic, proyectar, trayectòria, mayúscula
  3. c) Servix per a la formació del dígraf <ny>, que representa el sò palatal nassal sonor en paraules com canya, nyespla, enguany.
  4. d) Com a excepció, per tradició gràfica i històrica, la <i> semivocal dels diftoncs decreixents ai, ei, oi, ui en posició final de paraula, segons els usos ortogràfics antics, continua representant-se en la lletra <y> en el cas de llinages: Gay, Verdoy, Banacloy, Aloy... i també en els topònims: Llombay, Alcoy, Montroy

 

de i semiconsonant i lletra que en algunes llengües representa este sò.

2 Per excepció, s’escriu injecció i no inyecció (que podria ser llegida incorrectament *[iɲeksió]) per a que quede clara la seua llectura com a [inʝeksió].

 

BIBLIOGRAFIA:

  • Documentació formal de l’ortografia de la llengua valenciana (Acadèmia de Cultura Valenciana, 1981)
  • Nova Gramàtica de la llengua Valenciana (Real Acadèmia de Cultura Valenciana, 2015)
  • Gramàtica Normativa Valenciana (Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2006)
  • “Corpus Informatitzat del valencià” (AVL)
  • Diccionari Català – Valencià – Balear (Alcover-Moll, edició on line)