Una Oficina per a garantisar (¿o només “garantir”?) els drets llingüístics dels valenciaparlants
2018-01-03
0

El passat dia 18 de decembre va eixir publicat en el DOGV el decret del Consell pel qual es regula el funcionament de l’Oficina de Drets Llingüístics dels valenciaparlants, la creació de la qual fon anunciada fa mesos per la Direcció General de Política Llingüística i Gestió del Plurilingüisme.

Est ent pretén donar compliment ad alguns manaments de la Llei d’Us i Ensenyança del Valencià (LUEV), en concret aquells que fan referència al fet de que ningú podrà ser discriminat per gastar qualsevol de les dos llengües oficials en la Comunitat Valenciana (artícul 4), aixina com que l’Administració adoptarà les mides necessàries per a impedir esta discriminació, aixina com per a garantisar l’us normal, la promoció i el coneiximent del valencià.

L’entitat, que no tindrà caràcter sancionador, actuarà de mediadora entre els ciutadans que consideren els seus drets vulnerats i les administracions o empreses que siguen objecte de reclamació. Aixina mateix, entre els seus objectius també es troben proporcionar soport i consell a la ciutadania per a canalisar les reclamacions, sugerències i consultes motivades per possibles vulneracions dels drets llingüístics i tractar d’erradicar-les.

La creació d’este “Síndic” en matèria de drets llingüístics és una resposta necessària a la situació asimètrica del valencià respecte al castellà en el nostre territori –encara que alguns com el PPCV pareguen estar en atra realitat i hagen arribat a presentar un recurs a la creació de la mateixa–, per lo que des de L’Observatori de la Llengua Valenciana donem la benvinguda ad esta iniciativa que coincidix plenament en els nostres objectius i en concret en la nostra activitat d’Orientació Llegal i Administrativa. No obstant, que esta agència destinada a evitar la discriminació llingüística siga posada en marcha per part d’una Administració Pública que tant l’ha practicat durant els dos últims anys, en perjuí d’alguns colectius de valenciaparlants, nos deixa una sensació un tant estranya.

Convé recordar que el camí cap al ple reconeiximent dels drets de les persones seguix normalment un mateix procés que escomença en la sensibilisació paulatina de la societat, passa per una declaració formal d’eixos drets –com la Declaració Universals de Drets Humans, o la Declaració Universal de Drets Llingüístics (DUDL)–, en acabant se materialisa en un reconeiximent llegal per part de les Administracions, i en última instància requerix la tutela d’eixos drets per part de les Autoritats.

En el cas dels usuaris del valencià, la discriminació cap a certes persones o colectius pel fet d’expressar-se utilisant un model llingüístic no coincident en l’oficial –pero que és indubtablement valencià– és una clara mostra de que alguns drets reconeguts en el nostre país –com la llibertat de pensament, d’opinió, d’expressió i de creació lliterària– no estan garantisats, i de que alguns drets declarats –com aquells que conté la Declaració Universal de Drets Llingüístics de 1996– no estan degudament reconeguts en l’ordenament jurídic valencià.

En este últim cas, potser influïxca el fet de que als valencians se nos estiga negant la condició de Comunitat Llingüística que nos donaria dret a “codificar, estandardisar, preservar, desenrollar i promoure” la llengua valenciana “sense interferències induïdes o forçades” (artícul 9 de la DUDL). Una negació tolerada –quan no directament impulsada– per certes èlits alienades encabotades en antepondre l’unificació llingüística de mig diasistema a l’elaboració d’un estàndart pròxim a la modalitat llingüística valenciana i els seus parlants, tot això a pesar de que la societat valenciana sempre s’ha autoidentificat com a poble i ha desenrollat una consciència llingüística pròpia i diferenciada.

No obstant això, serem optimistes i confiarem en que la nova Oficina de Drets Llingüístics dels valenciaparlants actue d’ofici front a totes les discriminacions, o a lo manco atenga les reclamacions de tots els usuaris de la llengua valenciana i no només les d’aquells considerats fidels a una suposta ortodòxia. Potser no siga més que una carta als Reixos, pero, ¿quina data millor que esta per a pensar que les utopies es poden fer realitat?