Vocabulari del 9 d’octubre
2017-10-07
0

Estos dies, no podia ser d’una atra forma, ademés de felicitar-vos el dia de tots i cada un dels valencians, vos portem un breu vocabulari de les paraules més utilisades en el nostre dia gran. Feliç Dia Nacional de Valéncia i, com sempre, conreem la nostra llengua.

Tampoc oblideu que els valencians celebrem Sant Donís, el dia dels enamorats. Aixina que també felicitats a tots els enamorats.

Dia Nacional de Valéncia

Dia Nacional de Valéncia
[día nasionál de valénsia]

Dia de celebració del Poble Valencià. Esta data se trià per coincidir en la commemoració de l’entrada a la Ciutat de Valéncia del rei Jaume I en 1238, pel seu simbolisme en ser la capital del Regne de Valéncia. Quan s’establix este dia dins de l’actual constitució, se li denominà Dia Nacional del Regne de Valéncia (o del País Valencià). Més tart, passà a dir-se, institucionalment, Dia de la Comunitat Valenciana per motius polítics. És preferible usar la forma Dia Nacional de Valéncia per carir de contengut polític. També s’utilisa comunment l’expressió Dia de la Patria Valenciana.

Últimament ve denominant-se per alguns colectius “Diada del País Valencià” per imitació del nom que li donen en uns atres territoris, pero en valencià estaria mal usat, ya que el significat de “diada” [diá] en valencià és el de “dia o jornada en la que s’han treballat totes les hores possibles i que per això o un atre motiu s’ha fet molt llarc”.

Nacionalitat històrica
[nasionalitát istɔ́ɾika]

Terme de la llegislació espanyola per a diferenciar el terme nació quan se referix a una comunitat en una identitat colectiva diferenciada de quan se referix a l’estat. Les comunitats autònomes que inclouen en el seu Estatut d’Autonomia un autoreconeiximent com a nacionalitat o nacionalitat històrica, i que per tant són llegalment reconegudes com a tals, són: Andalusia (1981 i 2006), Aragó (1996), Canàries (1996), Catalunya (1979 i 2006), Valéncia (1982 i 2006), Galícia (1981) i País Vasc (1979)

Conquistar
[koŋkistár]

v. tr. Apoderar-se per la força de les armes d’un país, una ciutat, etc.

La forma conquerir no està viva en valencià. Encara que al principi convivien les dos formes, a inicis del sigle XV acaba desapareguent quedant únicament la forma conquistar. En la Renaixença, creent que la forma conquistar era un castellanisme, alguns escritors resuciten l’arcaisme. Hui en dia, tant la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, Institut d’Estudis Valencians i Acadèmia Valenciana de la Llengua, accepten conquistar com a única forma valenciana.

  • E Jesuchist entra-y a conquistar-lo. 1410, Sermons de Sant Vicent Ferrer.
  • per sa virginitat fon merexedor de conquistar lo Sanct Greal. 1490, Tirant lo Blanch. Joanot Martorell.
  • o penaran per conquistar | tendra donzella. 1497, Lo sompni. Jaume Gassull.

Conquista
[koŋkísta]

s. f. Acció i efecte de conquistar. // Cosa o persona conquistada.

Per a la forma conquesta, servixca lo dit en conquistar.

  • vostre sperit es aquell qui·m conquista. 1425, Àusies March.
  • tant que tristor m’asauta y·m conquista. 1430, Jordi de Sant Jordi.
  • Puys, sens lo grat, voler may se conquista. 1475, Scachs d’amor.

Conquistador
[koŋkistaóɾ] / [koŋkistaðóɾ]

s. m. i f. Que conquista.

Per a la forma conqueridor, servixca lo dit en conquistar.

  • lo gran emperador Alexandre, conquistador del mon. 1435, Crònica i dietari del capellà d’Alfons el Magnànim. Melchor Miralles.
  • Conquistador | de tres ciutats, | ab sos regnats. 1460, Spill. Jaume Roig.
  • amador del bé públich e conquistador del món. 1490, Tirant lo Blanch. Joanot Martorell.

Furs
[fúɾs]

(Del llatí fŏrum, tribunal, llei.)

s. m. Norma o llei donada a un determinat territori. // Furs de Valéncia, conjunt de normes per les quals s’amparava el Regne de Valéncia; Constitució.

Regne
[régne]

(Del llatí regnum, mat. sign.)

s. m. Territori, país o Estat governat per un rei o reina. // Estat constitucional i democràtic que té un rei o reina. // El territori d’este Estat. // Temps que dura el govern o regnat d’un rei. // Regne de Valéncia, nom històric de les terres valencianes o Valéncia que foren un regne independent des de 1238 fins a 1707.

Existix la forma reyne, en tradició escrita des del sigle XVI que els filòlecs consideren un castellanisme. Esta forma no ha desplaçat la forma patrimonial, per lo que se recomana usar la forma regne. Consultant el CIVAL, podem trobar en la documentació 6165 voltes la forma regne i 102, la forma reyne.

Real Senyera
[reál seɲéɾa]

(Del llatí vulg. *sĭgnarĭa, derivat de sĭgnum, bandera.)

Bandera del Regne de Valéncia, hui és l’oficial de la comunitat autònoma, formada per quatre barres roges sobre fondo groc, coronades sobre franja blava junt a l’asta i franja roja en pedreria entre la franja blava i les barres.

Respecte a la nova forma reial, no és una paraula valenciana ni està viva en el parlar popular. Si busquem real en el Diccionari Català-Valencià-Balear o en el Diccionari Normatiu Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, nos diu que és la forma antiga i remet a reial. Pero, com hem dit adés, la forma real està completament viva en tot el territori llingüístic i se pot vore que és l’única forma valenciana, que mai ha desaparegut, en tota la documentació.

  • a la real magestat sien confiscats e encorreguts. 1329, Furs del Regne de Valéncia.
  • que porte la corona real de aquell mateix rey. 1410, Sermons de Sant Vicent Ferrer.
  • a home que sia merexedor portar corona real. 1490, Tirant lo Blanch. Joanot Martorell.
  • advocat fiscal de la Real Audiencia de Valencia. 1585, Coses evengudes en la Ciutat y Regne de Valencia.
  • notari escriva del Real Patrimoni de Sa Magestat. 1688, El llibre de família dels Roig. Francesc Roig.
  • la Real Audiencia de Valencia sentencia els autos sobre arrendament fet a Chochim Ubeda. 1763, Memòries d’un capellà del segle XVIII. Josep Esplugues.
  • se fa saber: que per Real Decret de S. M. 1839, Bando de Gandia 9.
  • enllaçada a la història de la Senyera Real. 1872, Poesies valencianes. Constantí Llombart.
  • la corona real cenyí a ton front. 1887, Les glòries de Valéncia. Teodor Llorente.
  • Per real decret de 3 de Giner de 1.822 fon dividit nòstre reyne en quatre provincies. 1906, Geografia històrica del Reyne de Valencia. Lluís Fullana.
  • Una gran comitiva es va dirigir cap al Palau Real. 1986, Al caliu de la llar. Josefina Lázaro.

Provessó / processó
[pɾovesó] / [pɾosesó]

(Del llatí processiōne, mat. sign.)

s. f. Conjunt de persones que desfilen ordenadament en un acte públic i solemne, generalment religiós. // Provessó cívica, aquella que es celebra en una finalitat civil i no religiosa.

La forma provessó és la més estesa en el valencià. En canvi, la forma processó, encara que poc usada, és més pròxima a la raïl. Tant una com l’atra, són perfectament vàlides. Antigament també existia la forma professó, variant de provessó.

  • com fes anit en la professo, ab aquells crits de “Misericordia”. 1410, Sermons de Sant Vicent Ferrer.
  • he a honrar | ses professons, | misses, sermons, | servixch quant puch. 1460, Spill. Jaume Roig.
  • anaren per tota la ciutat ab les CCLXXII banderes que portaven davant la professo. 1490, Tirant lo Blanch. Joanot Martorell.
  • eixir a la provesso que als tres quars per a les sis estiguen a la porta de la Seu. 1856, Bando de Gandia.
  • per la vesprà, despuix de la provessó. 1906, La terra del che. Jogim Martí Gadea.
  • No pot ser anar a la provessó i tocar les campanes. 1981, El món mariner de Peníscola. Alfret Ayza.

Davallada
[davaʎá]

s. f. Acte de davallar la Real Senyera.

Davallar
[davaʎar]

(Compost de la preposició de i de avallar.)

v. trans. Descendir o baixar alguna cosa a un nivell o a una localisació inferior.

Sant Donís, dia dels enamorats

Sant Donís
[sánt donís]

Patró dels enamorats. El dia de Sant Donís, 9 d’octubre se considera en Valéncia el dia dels enamorats, igual que en Anglaterra ho és Sant Valentí des del poema “Parlament dels pardals” de Geoffrey Chaucer en 1382 i que hui en dia ha aplegat també a Valéncia a través dels establiments comercials.

Últimament hem pogut vore la forma Sant Dionís, una forma arcaica d’este nom que carix de motius per a la seua reintroducció quan des de ben antic està documentada l’única forma viva en valencià: Donís.

  • una capa de biffa listada, de biffa de Sen Donis. 1284, Llibre de la Cort del Justícia de Valéncia.
  • Processo de sent Donis, y la volta que feu perque la ves don Pedro de Toledo. 1585, Coses evengudes en la Ciutat i Regne de Valéncia. Pere Joan Porcar.
  • Metropolitana de dita Ciutat a 9 de Octubre, any 1666 dia del Invictissim Bisbe, y Martir Sanct Donis. 1666, Sermó de la Conquista. Gaspar Blay Arbuxech.

Mocadorada, –ades
[mokaoɾá] / [mokaðoɾá]

(de mocador)
s. f. Obsequi consistent en un mocador ple de llepolies, que generalment els enamorats fan a les seues enamorades en certes festivitats; la més famosa és la de Sant Donís, el 9 d’octubre, dia nacional valencià i aniversari de la conquista de Valéncia, que és compon de la piuleta i el tronador de massapà, acompanyats de figuretes en forma de fruita també de massapà. En orige la mocadorada es componia de llepolies que menjaven tota la família, com ara torró, pero en 1738 es prohibí disparar piuletes i tronadors per a celebrar el quint centenari de la conquista i el gremi de confiters de Valéncia decidí fer estos dolços en la forma dels petarts prohibits, costum que es manté fins a hui. En Xàtiva, per sant Antoni, Sant Feliu i la fira d’agost, els fadrins fan a les chiques la mocadorada, posant una lliura d’armeles, una d’avellanes, dos de torrat, castanyes, etc.

Massapà
[masapá]

(D’ètim incert. cf. l’it. marzapane o el cast. Mazapán.)
s. m. Massa feta d’armeles mòltes i sucre que es cou al forn en diverses formes o fent figuretes.

Piuleta
[piwléta]

(Derivat posverbal dim. de piular.)

s. f. Petart de paper, pólvora i una mecha que es fea esclatar el dia 9 d’octubre, festivitat de Sant Donís i aniversari de la conquista de la ciutat de Valéncia pel rei Jaume I. // Peça de massapà en una forma que recorda les piuletes de pólvora i que forma part de la mocadorada que els hòmens regalen a les seues parelles el dia de Sant Donís.

Tronador
[tɾonaóɾ] / [tɾonaðóɾ]

s. m. Classe de coet que fa molt de soroll, se dispara en algunes festivitats, especialment el nou d’octubre, dia de Sant Donís, en commemoració de la conquista de Valéncia. // Dolç de forma pareguda a un coet tronador, que junt en la piuleta i fruites de massapà són el contengut de la mocadorada.

Zaït Moreno