terminacions en -cul, -col i -cle
2016-06-24
0

En la llengua clàssica convivien les terminacions -cul, -col, -cle. (receptàcul, receptàcol, receptacle).

El valencià ha acabat adoptant les formes cultes llatines acabades en –culum, articulum, vehiculum com artícul i vehícul. Es tracta d’una tendència cultista, hui general en valencià, etimològica i clàssica, no d’un castellanisme, que es dona en paraules cultes d’orige llatí.

Si consultem el Diccionari Alcover1, trobem que sol arreplegar i documentar en la llengua antiga i en valencià actual formes en -col, -cul, encara que les remet a -cle:

  • Artícol, m.: V. artícle. Val. Al. del llatí articulum.
  • Oràcul, m.: V. oracle. Del llatí oraculum.
  • Receptàcul, m.:V. receptacle. I documenta receptàcol en el s. XV.

Dona entrada a formes en –cle pero arreplega la variant antiga en –cul, que en algun cas documenta en la llengua clàssica i dona per a Tortosa i tot el valencià.

  • Obstacle, m…var. form. ant. i dial. Obstàcul (Tortosa, val.) i la documenta en el s. XV.
  • Tentacle, m….var. form. tentàcul.
  • Vernacle, adj……var. form. ant. vernàcul documentada en R. Llull.

Per una atra banda, les següents formes, acceptades per la normativa, són bona mostra de que esta terminació etimològica existix en la llengua:

  • Múscul, del llatí musculum.
  • Ridícul, del llatí ridiculum.
  • Bàcul, del llatí baculum.
  • Sàcul, del llatí sacculum.

En valencià també existixen formes en –cle, com ara les formes patrimonials mascle, muscle, vincle, miracle… També tenen esta terminació algunes formes greco-llatines com ara: cicle (del llatí-grec cyclus), epicicle (del llatí-grec epyciclus), hemicicle (del llatí grec hemicyclium) o tricicle (compost de tri– i el grec κύκλος).

Els diccionaris valencians, que representen la tradició lexicogràfica valenciana dels últims dos sigles actuen de la següent manera:

  • El filòlec Fullana i Mira en el seu Vocabulari ortogràfic valencià-castellà (1921) du: artícul i article, sense remetre una a l’atra, encara que generalment remet com ara: tentàcul, que remet a tentacle; oràcul, que remet a oracle; vehícul, que remet a vehicle.
  • El Diccionari valenciano-castellano d’Escrig i Llombart (1887) actua de la següent forma: només dona vehícul; du espectacle, i la remet a espectàcul; du oràcle, que remet a oràcul; du artícol, artícul i les remet a artícle.
  • El Novísimo Diccionario General Valenciano-Castellano de Martí Gadea (1895) actua de la següent manera: només du tentàcul o vehícul; espectacle remet a espectàcul; oràcle remet a oràcul; du artícol, artícul i les remet a artícle.

El divorç s’ha produït en els diccionaris moderns. Si tenim en conte els 10 diccionaris que Jordi Colomina analisa en Els valencians i la llengua normativa2, observem que cinc només donen les formes en –cul i cinc només en –cle.

Conclusions:

  1. Les terminacions –cul, –cle, són etimològiques i clàssiques. Hui la forma general en valencià és –cul.
  2. Podem considerar com a arcaica la forma –col, que no hauria de tindre entrada en la llengua normativa.
  3. S’hauria de recuperar la tradició lexicogràfica valenciana dels dos últims segles i donar entrada en el Diccionari Ortogràfic Valencià a les formes en –cul i –cle, pero remetent a les formes en –cul, per ser hui estes d’us general.

Voro López
Llicenciat en filologia


1 Alcover, A. Mª. Diccionari Català-valencià-balear. Ed. Moll. Palma de Mallorca 1985.

2 Colomina, J. Els valencians i la llengua normativa. Ed. Generalitat Valenciana. Conselleria d’Educació i Ciència. Alacant. 1995.