us de la paraula milacre
2016-04-04
0

L’única forma viva en la llengua valenciana actual és milacre; la qual se registra en texts escrits des del sigle XVI, substituint paulatinament, per metàtesis, a la forma arcaica miracle.

Constatant esta realitat, el Diccionari General de la Llengua Valenciana de la RACV arreplega la paraula milacre de la següent manera:

milacre, -es

(Del llatí miracŭlu, mat. sign., que donà miracle i per metàtesis ben antiga passà a milacre.)

s. m. Fet extraordinari i maravellós que no es pot explicar per les lleis de la naturalea // Fet, succés extraordinari i maravellós. // Viure de milacre, viure algú en molta dificultat: En el seu sòu viu de milacre. // Vida i milacres, forma de viure, fets vixcuts en un periodo de temps. // Representació feta per chiquets dels milacres de Sant Vicent Ferrer en altars posats pels carrers de la ciutat de Valéncia.

També reconeix este fet, per cert, el recent diccionari de la AVL, que arreplega milacre com a forma correcta, a pesar de contemplar també l’arcaisme i actual catalanisme miracle.1

La metàtesis és un fenomen de canvi fonètic (el canvi de lloc dels sons dins d’una paraula, atrets o repelits uns per atres) molt comú en tots els idiomes, i que té el seu orige en l’evolució diacrònica natural de la llengua parlada.

El reflex d’estos canvis fonètics en la llengua escrita és sempre posterior a la seua aparició i acceptació generalisada a nivell oral. Per això, els primers registres escrits de la forma milacre tan sols documenten la formalisació escrita i culminació del procés d’evolució de l’arcaisme miracle a la forma actual milacre, la qual degué generalisar-se a nivell oral en prou anterioritat.

U dels primers registres escrits apareix en un curiós sonet de Melchor Orta, de 1600:

Que·l mut parle, ya és maravella vella.
La fama gran de ta persona sona.
y admira a qualsevol orella ella,
y en ta capella apella
ton nom, puix per ell nos descobres obres
de milacres que en richs y pobres obres.

En el Dietari de Joan Porcar (Coses evengudes en la Ciutat i Regne de Valéncia), un compendi d’anotacions que descriu successos ocorreguts entre 1585 i 1629, trobem ya abundants mostres d’esta forma privativa valenciana:

Y y agué tant avalot, axí de estudiants com de llechs, per lo fet, que fonch milacre que no mataren al frare- Tanta arma desembaynada descarregà contra·ls frares que si no fora per la guarda del virey los feren troços. Y fonch gran milacre com no feren gran encontre ab los frares.

Y que la havien aprovada y que podien parlar ab llibertat de la sua vida y milacres

També la trobem en els romanços de Pere Jacint Morlà, u dels escritors valencians més importants de l’época del Barroc, com en este, datat a l’entorn de 1650:

Puix si sap que són cadàvers,
¿cóm vol que pague? És voler
que don Juan fasa milacres.

A partir del sigle XVIII la generalisació de milacre, també en la llengua escrita, és absoluta, com a reflex de la seua condició d’única forma viva en llengua valenciana. Este fet el constata mossén Alcover en el seu Diccionari català-valencià-balear, que l’arreplega com a única forma per al valencià.

Se dona la circumstància de que la tradició de representar milacres de Sant Vicent ha popularisat esta forma específicament valenciana. En esta denominació els arreplega, per eixemple, mossén Martí i Gadea en la seua obra Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del che (1906):

Els Milacres de Sant Vicent Ferrer es representen tots los anys durant la huitava de la festa del Sant

Com s’ha dit, en temps anteriors, la forma predominant era l’arcaisme miracle, fa sigles desapareguda de la llengua parlada, i que representa un estat anterior en l’evolució natural de l’idioma valencià. Esta evolució fon paralela a la que es produí en la llengua castellana antiga, en la qual predominaven formes més acostades a l’ètim llatí, com miráculo (usada per Gonzalo de Berceo):

Quiero dessar con tanto las aves cantadores,
las sombras e las aguas, las devantdichas flores,
quiero d’estos fructales tan plenos de dulçores
fer unos pocos viessos, amigos e sennores.
Quiero en estos árbores un ratiello sobir
e de los sos miráculos algunos escrivir;
la Gloriosa me guíe que lo pueda complir,
ca yo non me trevría en ello a venir.

O també, miraclo, en el Cantar del Mío Cid:

por tierra andidiste .xxxii. años, Señor spirital,
mostrando los miraclos por en avemos que fablar:
del agua fezist vino e de la piedra pan,
resuçitest a Lazaro ca fue tu voluntad;

O inclús la forma miraglo, que encara ve arreplegada en el Diccionari de la RAE.

Totes elles, per metàtesis, foren paulatinament substituïdes per la forma evolucionada milagro, hui general. Com és natural, ningú planteja en este moment la seua recuperació en el castellà actual, per molt que miráculo, miraclo o miraglo siguen formes més acostades a l’ètim llatí originari miracŭlu.

És sabut que el fenomen de la metàtesis és ben usual en l’evolució històrica del llatí a les llengües modernes, si be no ha afectat per igual a totes elles ni en tots els casos. És precisament eixa diferent evolució la que el fa aparéixer com u dels factors diferenciadors de les llengües actuals:

  • crocodīlus > crocodilo > cocodrilo en castellà, cocodril en valencià, coccodrillo en italià, pero Krokodil en alemà, crocodile en anglés i francés.
  • pericŭlum > pericolo > periglo > peligro en castellà, pero perill en valencià, pericolo en italià, perigo en portugués.
  • parabŏla > parabula > parabla > palabra en castellà, pero paraula en valencià, parola en italià.
  • animalia > alimanya en valencià, alimaña en castellà
  • integrare > entregar en valencià, castellà o portugués
  • De musca, en diminutiu, mosquit en valencià, mosquito en castellà, pero moustique en francés
  • Argel en castellà pero Alger en valencià, francés o anglés, que sí que mantenen la raïl original de l’àrap al-Yazā’ir.

Uns atres casos d’evolució en el valencià actual des de formes antigues hui desaparegudes:

  • boreas > bòria > boira
  • frumentum > froment > forment

Observem que l’acceptació d’estes formes evolucionades en les llengües estàndart actuals depén només de l’antiguetat i generalisació del fenomen en els usos orals majoritaris.

En conclusió:

En el cas de milacre, el fet de constituir l’única forma coneguda en el valencià parlat, i la seua antiguetat documentada de més de cinc sigles, recomanen la seua vehiculació única en un estàndart valencià actual.

Per tot lo expost, la forma idònea, indubtablement, des d’uns criteris d’estricta valencianitat llingüística, és, oralment i per escrit, milacre.

Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV


 

1 El fet que el diccionari de la AVL registre la forma milacre sense anar acompanyada de cap marca d’us concreta (coloquial, vulgar, etc.), és prova de que dita institució la considera també una forma vàlida tant per als registres formals com coloquials, tal i com fa la RACV.

És de notar, ademés, que inclús si s’haguera considerat una forma coloquial, això no justificaria la seua proscripció dels usos tradicionals i festius (com en els Milacres de Sant Vicent).