la forma ad, variant correcta de la preposició a
2016-07-08
0

Tot el valencià conserva la preposició clàssica ad davant dels pronoms personals ell, ella, ells, elles, dels pronoms o adjectius algú/algun, alguna, alguns, algunes, dels demostratius este, eixe, aquell, esta, eixa, aquella, estos, eixos, aquells, estes, eixes, aquelles i els demostratius neutres açò, això, allò; en algun cas es pot escoltar davant dels adverbials ací, ahí, allí: Li ho dic ad ell. Ad algú li ho han dit. Li sembla ad aquell. Per ad açò m’ha fet vindre.

Si utilisem el Diccionari d’Alcover1 per a documentar-la trobarem que diu sobre esta forma:

AD. prep.,var. de la prep. a. En el llenguatge modern, la forma ad s’usa en valencià quan la preposició va seguida d’un pronom començat en vocal. Tenim recollides de la llengua viva moltes frases com aquestes:.…” i la dóna per a Valéncia, Vilallonga, Alcoi, Gandia, Pego, Llucena, Castelló, Llíria, Sueca, Valldigna, Benassal, Almassora, Onda. També la documenta en Catalunya i en una extensa llista de documents antics de tot el diasistema des dels s. XI, XII, XIII, XIV i XVI fins a hui, entre ells la Crònica de Jaume I, el Blanquerna de Llull, les Homilies d’Organyà

Joan Veny2 també arreplega dins de les característiques sintàctiques del valencià l’ús d’esta preposició: “[el valencià] conserva la variant arcaica ad: dis-li-ho ad ell, digues-li a ell, ad açò, a això, ad eixa, a aquesta

La preposició ad és una variant ben antiga de la preposició a que el valencià ha conservat en la llengua viva. La seua etimologia és molt discutida; d’una forma llatina ĂD o *AT, o ab un orige no etimològic per a evitar l’hiat; el fet és que la preposició a, davant de demostratius, pronoms personals i indefinits que comencen per vocal, pren la forma ad des dels orígens de la llengua i s’ha conservat en valencià. Esta forma ad s’utilisava davant de formes que no eren pronoms, us que hui ha desaparegut. Com mostra Alcover, la trobem ben documentada, ab el mateix us actual des de les Homilies d’Organyà: “Sino ad aqels qil ozen”, fins als nostres dies. Li dona entrada el Diccionari Alcover i el Diccionari de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, que la considera normativa, i no els atres diccionaris valencians. Esta forma no és considerada normativa fins ara per la norma oficial, pero el seu us és constant en el parlar dels valencians.

Trobem una variant ad de la preposició a en unes atres llengües romàniques com l’aragonés o com ara l’italià, a on és normativa:

A, a, prep. Davanti ad altra vocale, può prendere una d eufonica: ad Ancona.”3

També existix la variant an, ana, “an ell, ana mi” en Mallorca i Catalunya, possiblement d’un creument entre les preposicions a i en (AD, IN); en occità trobem az, an:

A presenta las fromas vulgaras seguentas davant vocala: (az, an) que devon pas èsser admesas dins la lenga escrita. (Az) es mai que mai usitat en Rgt., (an) se tròba un pauc pertot: (Az el. /az aquel (…) Cal escriure: A el / A aquel (…) Correspond aproximativament al fr. à, e deriva del lat. AD.”4

Conclusions:

  1. És una preposició molt antiga i clàssica, d’us corrent en la llengua i la lliteratura clàssica.
  2. És una forma viva i general en tot el territori valencià.
  3. És una forma que la llingüística romànica reconeix com a forma conservada en valencià.
  4. Té en unes atres llengües romàniques formes equivalents considerades normatives.
  5. Se propon l’acceptació en la normativa valenciana moderna com a variant de la preposició a davant de pronoms i demostratius que comencen per vocal, i no davant dels adverbials ací, ahí, allí, a on ha caigut en desús.

Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes
Real Acadèmia de Cultura Valenciana


 

1 Alcover, A. Mª. Diccionari català-valencià-balear. Ed. Moll. Palma de Mallorca 1985
2 Venys, J. Els parlars catalans. Ed. Moll. Palma de Mallorca 1987. Pàg. 165.
3 Palazzi, F. Dizzionario della lingua italiana. Ed. Gruppo Editoriale Fabbri. Milano 1984.
4 Alibèrt, L. Gramatica occitana. Ed. Centre d’Estudis Occitans. Montpeller 1976.